Catalunya, un atur sicilià

L'estadística que situa Andalusia en atur (36,3%) al cap de les 271 regions europees ens col·loca davant una notícia brutal. I tot el sud espanyol segueix el mateix panorama. Haver superat casos com Sicília (subdesenvolupament crònic, màfia,...), suposa un rànquing estructuralment molt greu. Fa uns anys, Walter Veltroni, que després fou ministre i alcalde de Roma, feia mítings electorals a Silícia demanant “volem ser com Andalusia”. Ja no li cal.

Però tampoc Catalunya la brilla: forma part del bloc del 10% de regions amb més atur, situació gens acceptable, empatada amb Sicília. Tenim una economia tan insolvent que deixa més d’un treballador en atur, per cada dos d’ocupats (a Andalusia ); o quasi un, de cada tres (a Catalunya). I en atur juvenil més d’un aturat per cada ocupat.

La mitjana espanyola és la de Grècia o Macedònia, però supera Portugal, la vella Iugoslàvia, Turquia i els països de l'est, tots ells amb rendes i PIB per capità inferiors. No som a la cua dels pobres, sinó en la dels inútils en crear treball. Una incapacitat econòmica estructural. I ja sabem que, mentre el govern de l'Estat es dedica a salvar comptes públics i bancs privats, la resta s'enfonsa. És més immoral i més econòmicament decadent una taxa d’atur com l’espanyola que una renda o un PIB de menys valor.

Aquest és un Estat més ric que d'altres dins la UE, però amb més atur i major incapacitat estructural de construir un projecte econòmic, de forma que el sector públic resulta impagable, no tant en la part de l'Estat del benestar (educació i sanitat), sinó sobretot pel deute generat per la debilitat dels ingressos. L'època de la bombolla, va suposar viure a crèdit de futur, créixer demogràficament i enfonsar la manufactura en base a uns preus creixents en tota la resta de l'economia (serveis, construcció, obra pública, productes de consum...).

Però, encara amb més gravetat, el fracàs del desenvolupament del sud espanyol contrasta amb l’enormitat dels fons europeus destinats i les quantioses transferències dins de l'Estat. Aquestes taxes d'atur són força recents, ja que superen molt llargament les xifres de la Transició, quan la crisi era també plena, però sense el coixí de pensions públiques. És un atur estructural, d’Estat construït en ella.

Aquests fets són el signe d'un sector públic incapaç de relligar-se amb la part privada de l'economia amb un pla econòmic raonable (formació, R+D,...). Estem en una economia que pretén negocis en comptes de fer empresa, que valora la desmesura del transport per sobre de la producció, que fomenta l’hostaleria en comptes de turisme, que infla la gestió immobiliària mentre enruna la construcció, i que, en conjunt, confon les finances amb l'economia. És a dir, un domini d’efectes perversos.

Dins Espanya, només les dues comunitats forals destaquen per menors nivells d'atur i el cas no es aliè al privilegi fiscal. Se'n salven, no solament pel molt major marge que aquestes comunitats han disposat al llarg dels anys en despesa pròpia amb sentit econòmic (política industrial, R+D, inversió,...), sinó pel mateix fet de no estar subjectes a una detracció de PIB per causa de la balança fiscal. Davant els resultats bascos i navarresos, els catalans podríem arribar a pensar que som plenament inútils, decadents o viciats d’espanyolisme econòmic. Però no és així, una detracció fiscal anual sense retorn del 8,5% del PIB té efectes directes sobre l'ocupació a Catalunya. Produir 100, per poder disposar del 91,5%, amb el 76,6% de la població laboral (23,4% d'atur), suposa un estrès notable. Però això no és eficàcia, sinó un exhauriment. I sí, tot i així, aquesta és una situació més eficient que l'economia basca i navarresa i no ens hem de permetre complexos perquè, sense una detracció del 8,5% (o del 4% si fos quota solidària) Catalunya guanyaria com a mínim una xifra similar d'ocupació amb incidència directa en l'economia privada (R+D, formació, sector públic,...). Sense un dèficit fiscal greu, o com a país independent, l'atur se situaria, com a mínim, a quotes de les comunitats forals, o directament en estàndards europeus, no alemanys, però sí del llindar actual de moltes regions europees.

L'actual debat sobirà a Catalunya parteix de la consciència de la gent del fet que l'Estat ens imposa condicions materials dures i sense perspectiva. Catalunya podria escapar del malefici de l'atur espanyol, perquè la seva situació captiva explica una part del seu atur, una altra part s'explica per la manca de política econòmica i productiva de l'Estat i, en tercer lloc, perquè l'oportunitat de ser capaços de definir una política pròpia és una condició necessària per sobreviure, una condició que estaríem encantats de poder exercir.

Una lectura de Glòries

El concurs de disseny de la plaça de les Glòries posa de relleu l’encert d’un parc en aquest nou centre. Glòries ve a ser un remat final del projecte de l’Eixampla. Perquè Cerdà va preveure aquest node central i perquè serà la última gran peça que s'hi afegirà, talment com una clau de volta. 

No obstant el poder seductor de les imatges dels diferents projectes coneguts fa uns dies, hi trobem a faltar el diàleg a l’escala de tota la ciutat, al llindar de tot el Pla Cerdà. 

Actualment, la Diagonal és una a est i una altra a oest de Glòries, la Meridiana són dues a nord o sud, totalment discontínues i la Gran Via, direcció Besòs o Llobregat, són dos móns plenament independents. L’atenció al detall del lloc no hauria d’oblidar que aquests eixos han d’unir-se i ser continus, no pas interromputs com ara. I no es tracta pas d’un afer de circulació de vehicles, però sí de persones i, sobre tot, de visuals no interrompudes, d’espai buit, de continuïtat de perspectiva, de magnitud de la ciutat. 

L’escala de Barcelona guanyaria rotunditat i unitat si es fessin possibles aquestes continuïtats. Altrament Glòries serà un nou tap, una nova interrupció, diverses barcelones al seu entorn i no una Barcelona única. Aquests recorreguts han de ser simples camins de sauló entre fileres d’arbres i no els cal pas tota l’amplada de les avingudes que hi unirien, però sí posseir el seu eix. I han de resoldre’s amb la simplicitat del menys és més. 

La relació del Parc de Glòries amb els gran eixos no pot ser mai la que ens exemplifica la Meridiana amb el Parc de la Ciutadella, que hi topa sense res més, sinó la que hi estableix el Passeig de Lluís Companys i el de Sant Joan. Mai amb tanta amplitud, certament, però si amb claredat d’eix. 

L’objectiu dels projectes ha de ser aconseguir l’equilibri entre la gran escala i l’escala local. No ens cal un plantejament rotund tipus Versalles, ni tampoc un parc reclòs en si mateix, com tants n’hi ha. Però, com al Tiergarten de Berlín, o al Camp de Mart de Paris, ens calen continuïtats, això sí sense retòrica de classicisme. L’equilibri entre grans traces i localitat haurien de relligar l’escala local i la general. 

Respectades les continuïtats, el Parc ha de ser com més local millor: aigua, bosc irregular, peces úniques, etc. I la lectura del parc des de dins comportarà un perímetre d’arquitectura que en sobresortirà en l’horitzó, com al Central Parc de Nova York, o a Hyde Parc de Londres. Edificis minerals per damunt de la naturalitat de les copes dels arbres. I és preferible que els edificis es quedin fora del parc, que respectin el límit i que no s’hi fiquin, com alguns projectes arriben a fer. 

Tornant al Parc, el punt d’encreuament dels radis, el gran centre de tot l’Eixampla de Barcelona, ha de ser un lloc buit, un cor de silencis, un lloc solament per a vianants en la soledat d’un prat de sauló. Un centre del món per ser una cruïlla d’extensos camins. Talment com al cim d’una muntanya, aquí plana, que ens permet veure en totes les direccions del pla de Barcelona. Un punt de vista únic, que esdevindria molt més potent encara que les perspectives, ja prou interessants, del grans carrers de l’Eixampla vers l’horitzó.

La Catalunya que hauria pogut ser i que és pendent

Un recull d'estudis i dades elaborat per Manel Larrosa

CATknock out! (Catalunya noquejada: submissió a l’Estat i declivi econòmic català)

En comptes de la Catalunya estressada i mancada que hem viscut, hauríem pogut construir, i no ha estat possible, una Catalunya de territoris amb sentit econòmic, en un país ambientalment més respectuós. Les comarques i regions catalanes són clars vectors d’especialització econòmica en un mosaic territorial que és tot un capital a mig fer, pendent d’assentar millor.

Un país en el qual podríem seguir pagant peatges en la xarxa bàsica vial, com element de justícia en el seu manteniment i creació, però on podríem fer-ho sense abús de concessions i amb més homogeneïtat entre les vies. El greuge no han estat els peatges, el greuge ha estat la manca d’inversió per part de l’Estat. Els peatges són el preu assumible d’haver fet molt inicialment les autopistes i la solució de repercutir-les en l’usuari no en tothom. El preu real és que l’Estat, a més, ens ha donat l’esquena. 

En canvi, en aquests anys el país hauria d’haver recuperat la profunditat de la seva xarxa ferroviària interior, fins Olot, Berga,... que ja havia assolit i disposar d’un estàndard centre europeu amb la major part de les ciutats de més de deu mil habitants connectades als rails. El ferrocarril, al costat de l’autopista, seria l’estructura principal de la Catalunya urbana, una ossada principal de la qual seria la gran espinada urbana del litoral i prelitoral. I aquestes infraestructures haurien estat el suport físic d’un país amb territoris econòmics, els quals s’haurien institucionalitzat internament molt millor que ara, amb distants diputacions i dèbils consells comarcals. Tot això és allò que està pendent. El somni sempre present de la Catalunya ciutat.

Aquest és el model de país que no hem pogut fer en els anys de l’autonomia de la Catalunya província i que hauria estat possible només amb la simple igualat en la despesa pública. I si el tracte hagués estat d’equitat, en funció de la major aportació catalana, el salt hauria estat encara major. 

Però, el país s’ha enfonsat contemporàniament a la bombolla immobiliària i hem patit un retrocés en molts més camps, fins al punt que la taxa d’atur d’avui, o un redreçament econòmic, només seran manejables des de la proximitat i no des del model d’Estat espanyol que l’ha produït. No hi havia tanta riquesa, s’ha viscut de crèdit i també del crèdit i subvenció des de Catalunya a la resta de l’Estat. 

La despesa pública representa avui el 40% del PIB i, lògicament, té incidència general el seu repartiment, de cap altra cosa no parla la solidaritat. Però la via ha estat només incidir en el repartiment del 40% del PIB, abans que promoure els factors que en generessin més. Les inversions han triplicat en unes regions a d’altres en despesa per càpita o respecte PIB i ni així el model econòmic ha sigut creador de riquesa. Cert que la inversió és una part petita de la despesa pública, però es refereix molt directament al model de país.

Però el pitjor és que la inversió no feta era aquella a destinar a l’estructura productiva, que és on ens cal reforç productiu i la integració del coneixement en aquest món.



Domini i decadència

Les causes del malestar català a nivell econòmic apareixen amb origen llunyà i amb dimensió profunda. Aquestes radiquen tant en l’economia pública com en la privada. I així, ni en els anys de creixement de la primera dècada d’aquest nou segle, Catalunya no ho anat acceptablement bé, ni comparant-ho amb els estàndards mitjans espanyols.

Les raons en el camp de l’economia púbica catalana rauen un la manca d’equitat, mentre que en la banda privada s’expliquen per una economia sense govern. L’economia catalana depèn majoritàriament de decisions distants i quasi sempre en negatiu, per la inexistència de polítiques ajustades a ella.

Les nostres economies privada i pública no funcionen com haurien de fer-ho i això explica la realitat d’un Estat impropi, una manca de veritable articulació entre ambdós nivells. Les economies modernes són poc liberals en el sentit d’un Estat absent. L’Estat, com ha dit Ferran Mascarell, ha de ser un com guant.

La crisi amenaça ara a aprofundir el declivi de Catalunya de forma inexorable, i a deixar el record dels primers anys constitucionals i autonòmics com un miratge de curta durada. En força aspectes, Catalunya ja havia fet un gran salt en les darreries del franquisme, de la mateixa forma com les espanyes l’han fet sencer en l’època constitucional.

L’Estat Espanyol s’ha situat lluny de l’equitat i la justícia respecte Catalunya i ho té molt difícil, no solament per a admetre-ho, sinó també per poder rectificar. No es tractaria solament de posar un pegat amb un finançament ordinari millor, sinó de fer constar que el dèficit en les inversions, o el pes de l’endeutament català pel mal finançament històric, pesen com una llosa que es vol adjudicar exclusivament a una maldestre gestió catalana, quan hi ha hagut causes estructurals externes. El cas català és una manca clara d’Estat: “sereu província, però mai capital”.

Un millor finançament i una molt moderada Disposició Addicional 3a de l’Estatut perseguia un certa justícia i ja hem vist com ha anat la seva evolució.

Ha fet fortuna la frase: “Espanya ens roba” i sembla de poc gust i barroera, però l’acusació més seriosa seria: “Espanya ens ofega”, la qual no abaixa el to sinó que l’eleva. La combinació de subordinació fiscal i de decadència econòmica evident i no ocultable senyalen una situació greu de la qual les elits espanyoles, i també una part de les catalanes, en volen ser ignorants. Aquesta doble realitat explica la diagnosi de dominació i decadència de Catalunya.

Cert que obres com la línia L9 del metro de Barcelona són una errada plenament catalana, però moltes altres inversions que causen deute tenen un origen extra català, en un Estat girat d’esquena. I, en el límit, només que es volgués aplicar l’equitat en els peatges no hi ha cap solució plausible de rescat raonable de les concessions, algunes de les quals s’han allargat més dècades, mentre a altres llocs ni han existit mai. L’Estat espanyol té una greu impossibilitat de justificar la seva equitat i per superar una acusació de marginació i domini de Catalunya. I, en aquesta situació, la temptació seria practicar un rupturisme que vindria a dir: “del passat no se’n parla, fem nou foc econòmic només amb el finançament ordinari”. Un foc nou que a Catalunya s’interpreta tot d’una altra manera.

El finançament ordinari, en els termes que s’entén actualment a Espanya, resoldria el caràcter de província, però no el de Catalunya en les seves aspiracions i necessitats, fins i tot les que van definir l’autonomia del 1980.

Un rupturisme com a única sortida per part de l’Estat perquè fer justícia ja no li serà possible, el dèficit ha estat enorme. L’Estat espanyol l’ha fet massa grossa en la seva deriva injusta i populista per a fer ara justícia fiscal i inversora a Catalunya. La possible confiança en un Estat espanyol que ajudi a la voluntat catalana de profund redreçament econòmic apareix plenament irreal i no creïble.

El debat és avui molt polític, com correspon a la complexitat i unitat del cas. Un debat tant polític que fins i tot hi proliferen els negacionistes de la realitat fiscal catalana respecte de l’Estat i els que afirmen, des de Catalunya mateix, que devem ser uns autèntics inútils si hem arribat on som. Aquests negacionistes assumeixen la bondat de l’Estat i la nostra manca de perspectiva com deguda a una única causa pròpia, totalment aliena a l’Estat. I més enllà, ens diuen que el mateix debat de la sobirania tampoc no és una inversió en tranquil·litat econòmica.

El negacionisme nega a Catalunya que la raó que la seva decadència sigui l’argument precisament pel qual ha estat muntada i defensada la gran transferència de recursos en l’Espanya subjecte a solidaritat. Negarien, fins i tot, la rellevància de les estructures d’Estat que han gaudit les dues comunitats forals (el concert fiscal) o Madrid (la capitalitat de l’Estat) com a motor clau del seu creixement. I, certament, hi ha un cert grau de desconnexió entre desenvolupament i dèficit fiscal, però precisament aquest mecanisme ha estat portat fins al límit en la segregació de Catalunya respecte de la resta d’Espanya, en nom del desenvolupament. Hi ha també desconnexió entre públic i privat quan l’Estat és impropi, però no pas quan s’adequa ajustadament al projecte de desenvolupament del país.

Aquesta és una disputa que dura ja fa força anys i en la qual hi ha hagut també per la part catalana un estatalisme estúpid, com el que ha reivindicat disposar d’un festival de construcció d’infraestructures, com el que hem vist a l’Espanya radial, quan la solució europea és molt més de soft que de hard.

Només que la gent ha percebut la situació. I així, la mobilització popular, classes mitjanes incloses, tot i el factor crisi que les hauria d’immobilitzar, apunta intuïtivament a una radical voluntat de canvi, a un clar afartament. La voluntat de ser es tradueix en una necessitat molt transversal de futur per a les generacions més joves, totes elles amb menys perspectiva que les generacions precedents, siguin de la classe que siguin. I la gent sap que precisa Estat propi per fer-ho possible.

Un nou Estat que demana un bon projecte. Perquè sabem que els petits estats d’Europa solen ser més eficients, més igualitaris i socialment més integradors que d’altres estats, com l’espanyol prou conegut. El nou projecte, també econòmic, hauria d’esbossar-se des de la societat i des de les institucions, en prova de maduresa de la societat i de compromís de les institucions. I el retrat més fidedigne de la realitat recent ens ha d’ajudar a saber on hem d’anar, ni que sigui com a consciència del passiu. Hem de saber que hem estat bloquejats per nosaltres mateixos i també que l’Estat espanyol ens ha situat en una posició de domi i decadència. Formular-ho és un primer pas d’alliberament.

Veure o baixar el pdf complet (1606 kb)

Catalunya / Extremadura, un balanç

Extremadura presenta un cas prototípic de regió autònoma objecte de la solidaritat. Possiblement és el cas per excel·lència perquè sempre destaca en el debat de les posicions respectives i perquè des d’allà es sovintegen crides a l’ordre que alguns representants públics realitzen cada cop que Catalunya presenta alguna reclamació.

Una recent anàlisi de la Fundació del BBVA posa xifres als pressupostos consolidats entre el 2000 i el 2008 del conjunt de les administracions territorials espanyoles i permet veure la dimensió de despeses i ingressos de totes elles. No deu ser res totalment desconegut, però essent xifres consolidades i per a un ampli període aporten objectivitat al debat.

Les xifres són les efectivament ingressades i gastades. I, des del 2002, ho són en un panorama força més homogeni de competències ja que Sanitat i Educació formen part de totes les comunitats i constitueixen un gruix econòmic molt sobresortint. Aquest període fins 2008 és previ a la crisi i previ al canvi de model de finançament (2009) del qual diversos aspectes no s’han ni aplicat (per exemple amb la manca de pagament a Catalunya del Fons de Competitivitat, o les previsions de la Disposició addicional 3a de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat). Així doncs, 2002-2008 és un període de set anys complerts del qual en podem treure conseqüències més interessants del que seria fer-ho en l’actual etapa d’enfonsament del sector públic. Aquest període ens permet veure el comportament de l’Estat en la seva organització territorial, i particularment en allò que respecte de Catalunya i les altres comunitats representa la solidaritat interterritorial i, en aquest cas, la solidaritat respecte un cas extrem, Extremadura.

L’estudi del BBVA conclou que les grans disparitats de fiançament no són gens racionals i nosaltres hi podem aprofundir tractant el gran volum de dades en ell aportades. Analitzarem les dades en euros per habitant en valor mitjà del conjunt dels anys 2002 a 2008. Hem incorporat les xifres de Catalunya, d’Extremadura, del conjunt de les comunitats de regim comú i de les dues comunitats forals per a disposar d’un panorama conjunt. En alguns aspectes cal mirar per separat el País Basc de Navarra, ja que les Diputacions forals provincials hi tenen un paper decisiu recaptatori que no hi és ni a Navarra (la diputació és la mateixa comunitat) o en a la resta de províncies espanyoles.

Document complet (PDF 61Kb)