11/12/13

La Catalunya que hauria pogut ser i que és pendent

Un recull d'estudis i dades elaborat per Manel Larrosa

En comptes de la Catalunya estressada i mancada que hem viscut, hauríem pogut construir, i no ha estat possible, una Catalunya de territoris amb sentit econòmic, en un país ambientalment més respectuós. Les comarques i regions catalanes són clars vectors d’especialització econòmica en un mosaic territorial que és tot un capital a mig fer, pendent d’assentar millor.

Un país en el qual podríem seguir pagant peatges en la xarxa bàsica vial, com element de justícia en el seu manteniment i creació, però on podríem fer-ho sense abús de concessions i amb més homogeneïtat entre les vies. El greuge no han estat els peatges, el greuge ha estat la manca d’inversió per part de l’Estat. Els peatges són el preu assumible d’haver fet molt inicialment les autopistes i la solució de repercutir-les en l’usuari no en tothom. El preu real és que l’Estat, a més, ens ha donat l’esquena. 

En canvi, en aquests anys el país hauria d’haver recuperat la profunditat de la seva xarxa ferroviària interior, fins Olot, Berga,... que ja havia assolit i disposar d’un estàndard centre europeu amb la major part de les ciutats de més de deu mil habitants connectades als rails. El ferrocarril, al costat de l’autopista, seria l’estructura principal de la Catalunya urbana, una ossada principal de la qual seria la gran espinada urbana del litoral i prelitoral. I aquestes infraestructures haurien estat el suport físic d’un país amb territoris econòmics, els quals s’haurien institucionalitzat internament molt millor que ara, amb distants diputacions i dèbils consells comarcals. Tot això és allò que està pendent. El somni sempre present de la Catalunya ciutat.

Aquest és el model de país que no hem pogut fer en els anys de l’autonomia de la Catalunya província i que hauria estat possible només amb la simple igualat en la despesa pública. I si el tracte hagués estat d’equitat, en funció de la major aportació catalana, el salt hauria estat encara major. 

Però, el país s’ha enfonsat contemporàniament a la bombolla immobiliària i hem patit un retrocés en molts més camps, fins al punt que la taxa d’atur d’avui, o un redreçament econòmic, només seran manejables des de la proximitat i no des del model d’Estat espanyol que l’ha produït. No hi havia tanta riquesa, s’ha viscut de crèdit i també del crèdit i subvenció des de Catalunya a la resta de l’Estat. 

La despesa pública representa avui el 40% del PIB i, lògicament, té incidència general el seu repartiment, de cap altra cosa no parla la solidaritat. Però la via ha estat només incidir en el repartiment del 40% del PIB, abans que promoure els factors que en generessin més. Les inversions han triplicat en unes regions a d’altres en despesa per càpita o respecte PIB i ni així el model econòmic ha sigut creador de riquesa. Cert que la inversió és una part petita de la despesa pública, però es refereix molt directament al model de país.

Però el pitjor és que la inversió no feta era aquella a destinar a l’estructura productiva, que és on ens cal reforç productiu i la integració del coneixement en aquest món.



Domini i decadència


Les causes del malestar català a nivell econòmic apareixen amb origen llunyà i amb dimensió profunda. Aquestes radiquen tant en l’economia pública com en la privada. I així, ni en els anys de creixement de la primera dècada d’aquest nou segle, Catalunya no ho anat acceptablement bé, ni comparant-ho amb els estàndards mitjans espanyols.

Les raons en el camp de l’economia púbica catalana rauen un la manca d’equitat, mentre que en la banda privada s’expliquen per una economia sense govern. L’economia catalana depèn majoritàriament de decisions distants i quasi sempre en negatiu, per la inexistència de polítiques ajustades a ella.

Les nostres economies privada i pública no funcionen com haurien de fer-ho i això explica la realitat d’un Estat impropi, una manca de veritable articulació entre ambdós nivells. Les economies modernes són poc liberals en el sentit d’un Estat absent. L’Estat, com ha dit Ferran Mascarell, ha de ser un com guant.

La crisi amenaça ara a aprofundir el declivi de Catalunya de forma inexorable, i a deixar el record dels primers anys constitucionals i autonòmics com un miratge de curta durada. En força aspectes, Catalunya ja havia fet un gran salt en les darreries del franquisme, de la mateixa forma com les espanyes l’han fet sencer en l’època constitucional.

L’Estat Espanyol s’ha situat lluny de l’equitat i la justícia respecte Catalunya i ho té molt difícil, no solament per a admetre-ho, sinó també per poder rectificar. No es tractaria solament de posar un pegat amb un finançament ordinari millor, sinó de fer constar que el dèficit en les inversions, o el pes de l’endeutament català pel mal finançament històric, pesen com una llosa que es vol adjudicar exclusivament a una maldestre gestió catalana, quan hi ha hagut causes estructurals externes. El cas català és una manca clara d’Estat: “sereu província, però mai capital”.

Un millor finançament i una molt moderada Disposició Addicional 3a de l’Estatut perseguia un certa justícia i ja hem vist com ha anat la seva evolució.

Ha fet fortuna la frase: “Espanya ens roba” i sembla de poc gust i barroera, però l’acusació més seriosa seria: “Espanya ens ofega”, la qual no abaixa el to sinó que l’eleva. La combinació de subordinació fiscal i de decadència econòmica evident i no ocultable senyalen una situació greu de la qual les elits espanyoles, i també una part de les catalanes, en volen ser ignorants. Aquesta doble realitat explica la diagnosi de dominació i decadència de Catalunya.

Cert que obres com la línia L9 del metro de Barcelona són una errada plenament catalana, però moltes altres inversions que causen deute tenen un origen extra català, en un Estat girat d’esquena. I, en el límit, només que es volgués aplicar l’equitat en els peatges no hi ha cap solució plausible de rescat raonable de les concessions, algunes de les quals s’han allargat més dècades, mentre a altres llocs ni han existit mai. L’Estat espanyol té una greu impossibilitat de justificar la seva equitat i per superar una acusació de marginació i domini de Catalunya. I, en aquesta situació, la temptació seria practicar un rupturisme que vindria a dir: “del passat no se’n parla, fem nou foc econòmic només amb el finançament ordinari”. Un foc nou que a Catalunya s’interpreta tot d’una altra manera.

El finançament ordinari, en els termes que s’entén actualment a Espanya, resoldria el caràcter de província, però no el de Catalunya en les seves aspiracions i necessitats, fins i tot les que van definir l’autonomia del 1980.

Un rupturisme com a única sortida per part de l’Estat perquè fer justícia ja no li serà possible, el dèficit ha estat enorme. L’Estat espanyol l’ha fet massa grossa en la seva deriva injusta i populista per a fer ara justícia fiscal i inversora a Catalunya. La possible confiança en un Estat espanyol que ajudi a la voluntat catalana de profund redreçament econòmic apareix plenament irreal i no creïble.

El debat és avui molt polític, com correspon a la complexitat i unitat del cas. Un debat tant polític que fins i tot hi proliferen els negacionistes de la realitat fiscal catalana respecte de l’Estat i els que afirmen, des de Catalunya mateix, que devem ser uns autèntics inútils si hem arribat on som. Aquests negacionistes assumeixen la bondat de l’Estat i la nostra manca de perspectiva com deguda a una única causa pròpia, totalment aliena a l’Estat. I més enllà, ens diuen que el mateix debat de la sobirania tampoc no és una inversió en tranquil·litat econòmica.

El negacionisme nega a Catalunya que la raó que la seva decadència sigui l’argument precisament pel qual ha estat muntada i defensada la gran transferència de recursos en l’Espanya subjecte a solidaritat. Negarien, fins i tot, la rellevància de les estructures d’Estat que han gaudit les dues comunitats forals (el concert fiscal) o Madrid (la capitalitat de l’Estat) com a motor clau del seu creixement. I, certament, hi ha un cert grau de desconnexió entre desenvolupament i dèficit fiscal, però precisament aquest mecanisme ha estat portat fins al límit en la segregació de Catalunya respecte de la resta d’Espanya, en nom del desenvolupament. Hi ha també desconnexió entre públic i privat quan l’Estat és impropi, però no pas quan s’adequa ajustadament al projecte de desenvolupament del país.

Aquesta és una disputa que dura ja fa força anys i en la qual hi ha hagut també per la part catalana un estatalisme estúpid, com el que ha reivindicat disposar d’un festival de construcció d’infraestructures, com el que hem vist a l’Espanya radial, quan la solució europea és molt més de soft que de hard.

Només que la gent ha percebut la situació. I així, la mobilització popular, classes mitjanes incloses, tot i el factor crisi que les hauria d’immobilitzar, apunta intuïtivament a una radical voluntat de canvi, a un clar afartament. La voluntat de ser es tradueix en una necessitat molt transversal de futur per a les generacions més joves, totes elles amb menys perspectiva que les generacions precedents, siguin de la classe que siguin. I la gent sap que precisa Estat propi per fer-ho possible.

Un nou Estat que demana un bon projecte. Perquè sabem que els petits estats d’Europa solen ser més eficients, més igualitaris i socialment més integradors que d’altres estats, com l’espanyol prou conegut. El nou projecte, també econòmic, hauria d’esbossar-se des de la societat i des de les institucions, en prova de maduresa de la societat i de compromís de les institucions. I el retrat més fidedigne de la realitat recent ens ha d’ajudar a saber on hem d’anar, ni que sigui com a consciència del passiu. Hem de saber que hem estat bloquejats per nosaltres mateixos i també que l’Estat espanyol ens ha situat en una posició de domi i decadència. Formular-ho és un primer pas d’alliberament.