Una lectura de Glòries

El concurs de disseny de la plaça de les Glòries posa de relleu l’encert d’un parc en aquest nou centre. Glòries ve a ser un remat final del projecte de l’Eixampla. Perquè Cerdà va preveure aquest node central i perquè serà la última gran peça que s'hi afegirà, talment com una clau de volta. 

No obstant el poder seductor de les imatges dels diferents projectes coneguts fa uns dies, hi trobem a faltar el diàleg a l’escala de tota la ciutat, al llindar de tot el Pla Cerdà. 

Actualment, la Diagonal és una a est i una altra a oest de Glòries, la Meridiana són dues a nord o sud, totalment discontínues i la Gran Via, direcció Besòs o Llobregat, són dos móns plenament independents. L’atenció al detall del lloc no hauria d’oblidar que aquests eixos han d’unir-se i ser continus, no pas interromputs com ara. I no es tracta pas d’un afer de circulació de vehicles, però sí de persones i, sobre tot, de visuals no interrompudes, d’espai buit, de continuïtat de perspectiva, de magnitud de la ciutat. 

L’escala de Barcelona guanyaria rotunditat i unitat si es fessin possibles aquestes continuïtats. Altrament Glòries serà un nou tap, una nova interrupció, diverses barcelones al seu entorn i no una Barcelona única. Aquests recorreguts han de ser simples camins de sauló entre fileres d’arbres i no els cal pas tota l’amplada de les avingudes que hi unirien, però sí posseir el seu eix. I han de resoldre’s amb la simplicitat del menys és més. 

La relació del Parc de Glòries amb els gran eixos no pot ser mai la que ens exemplifica la Meridiana amb el Parc de la Ciutadella, que hi topa sense res més, sinó la que hi estableix el Passeig de Lluís Companys i el de Sant Joan. Mai amb tanta amplitud, certament, però si amb claredat d’eix. 

L’objectiu dels projectes ha de ser aconseguir l’equilibri entre la gran escala i l’escala local. No ens cal un plantejament rotund tipus Versalles, ni tampoc un parc reclòs en si mateix, com tants n’hi ha. Però, com al Tiergarten de Berlín, o al Camp de Mart de Paris, ens calen continuïtats, això sí sense retòrica de classicisme. L’equilibri entre grans traces i localitat haurien de relligar l’escala local i la general. 

Respectades les continuïtats, el Parc ha de ser com més local millor: aigua, bosc irregular, peces úniques, etc. I la lectura del parc des de dins comportarà un perímetre d’arquitectura que en sobresortirà en l’horitzó, com al Central Parc de Nova York, o a Hyde Parc de Londres. Edificis minerals per damunt de la naturalitat de les copes dels arbres. I és preferible que els edificis es quedin fora del parc, que respectin el límit i que no s’hi fiquin, com alguns projectes arriben a fer. 

Tornant al Parc, el punt d’encreuament dels radis, el gran centre de tot l’Eixampla de Barcelona, ha de ser un lloc buit, un cor de silencis, un lloc solament per a vianants en la soledat d’un prat de sauló. Un centre del món per ser una cruïlla d’extensos camins. Talment com al cim d’una muntanya, aquí plana, que ens permet veure en totes les direccions del pla de Barcelona. Un punt de vista únic, que esdevindria molt més potent encara que les perspectives, ja prou interessants, del grans carrers de l’Eixampla vers l’horitzó.