13/1/12

Barcelona no sap ser metròpoli (Catalunya tampoc)

Definitivament, Barcelona no sap ser metròpoli.

Perquè prefereix una escarransida institució metropolitana, l’AMB, que acaba en un carrer de Sabadell, abans d’admetre que la realitat metropolitana va de Martorell a Granollers i del delta del Llobregat a  Mataró. Resulta que Begues, a les muntanyes, és metropolità, però no Sabadell ni Mollet tampoc?,  inaudit!

Barcelona prefereix emular el terme municipal de Madrid, amb uns 3 milions d’habitants i,  acomplexada per aquesta magnitud, desitja una àrea d’influència pròpia amb la mateixa quantitat de població. Mentre estant, Madrid juga fort a l’escala dels 5 milions, mentre Barcelona en prescindeix.

Barcelona prefereix uns anells de perifèria: primer Barcelona, segon una àrea i, més enllà, queda la regió. Barcelona i altres ciutats que li fan la cort s’acontenten en fer les “ciutats de l’arc metropolità”: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova, pensant que amb això ja n’hi ha prou per sobreviure. Ens quedem satisfets amb la idea multipolar i ens ajaiem a dormir.

Alguns conservadors aplaudeixen que ciutats com Sabadell i Terrassa estiguin fora de l’àrea metropolitana, quan la seva absència condemna a d’altres i a nosaltres mateixos a una brutal perifèria.

Si Barcelona sabés ser metròpoli encadenaria la seva escala (poc més d’1 milió), amb l’escala de la ciutat real de la banda de mar (uns 3), per seguir amb la vall prelitoral, amb el Vallès i Martorell (escala 5) i arribar, per continuïtat, a l’escala 7 de tot Catalunya. Però hi ha un barcelonisme ranci que pretén ser excepció social dins Catalunya, quan Barcelona és centre d’un gradient que arriba als Pirineus.

Si Barcelona sabés ser metropolitana reconeixeria i aplaudiria, per exemple, els quatre grans nodes ferroviaris pendents de la línia R8 al Vallès que farien de les Rodalies i els Regionals no pas un conjunt de línies radials, com ara, sinó una xarxa en malla que relligaria la capital amb l’eix del corredor prelitoral. Ens calen serveis ferroviaris de rodalies i regionals al llarg del corredor prelitoral i no només radials a Barcelona per tal d’assolir una escala adequada de país. No és prou evident encara ?

Però una molt acomplexada visió (i l’excusa que el Tibidabo tapa el país) no deixen veure a Barcelona la urgència del lligam amb la vall pretorial. Si Barcelona fos metropolitana aspiraria a integrar adequadament el conjunt del Vallès, el Maresme i la part alta del Baix Llobregat (Martorell). En canvi, prefereix decapitar el Baix Llobregat i només assimilar el delta; trencar el Vallès Occidental i posar les muralles a la B30 i ignorar completament el Maresme i el Vallès Oriental. El turó de Montgat li sembla massa alt i el Besòs a Montcada, tan obert com que la refreda. Barcelona tem la terra ignota que està a les seves portes immediates.

Catalunya no serà present al món del segle XXI si tota ella no juga a l’estadi de les grans regions del món. Catalunya hi jugarà només si se sap articular l’eix que va de Girona a Tarragona (i més enllà), més l’àrea interior de Lleida per a oferir una estructura de gran regió urbana (amb innombrables espais lliures, certament). Aquesta és la Catalunya metropolitana.


Però avui, Barcelona no sap dirigir i es reactiva a la metròpoli catalana. El debat avui sembla estar entre una metròpoli barcelonina o una metròpoli catalana, passat contra futur. Però aquest, finalment, tampoc no és sinó un fals dilema, ja que el Vallès i l’àrea de Martorell poden ser els nexes de coherència i de continuïtat necessaris entre la metròpoli de Barcelona i la metròpoli catalana.

Catalunya no serà res sinó aspira a ser una metròpoli com Holanda o una Suïssa i la ciutat de Barcelona hi hauria de tenir interès.

La visió actual d’un àrea que arriba a la B30 no és sinó simple Porciolisme reviscut: la por a la perifèria. Va caldre que arribés Pascual Maragall per trencar les muralles interiors de Barcelona i començar a integrar radicalment i rotunda la perifèria crescuda durant el franquisme. I ara ens caldria un nou Maragall que integri la metròpoli real.

Barcelona prefereix una Catalunya dual, amb tres milions de barcelonins i uns altres quatre de no barcelonins. Però, Catalunya no pot sobreviure sota aquest model dual. Barcelona és capital de tot Catalunya hi ha de saber-ne ser amb major equilibri, sense dualitat. Ja fa molt temps que es va inventar aquest barcelonisme tibat i excloent, cregut de la seva superioritat, quan el que caldria és una capital que integrés i parlés en nom de tot el país, no solament d’ella mateixa, com va succeir en els bons moment de la història catalana. Barcelona desconeix ara Catalunya que se’n sent tant diferent?

Barcelona prefereix l’èxit turístic a integrar en el seu si la realitat productiva que hi ha a la vall interior. I així li va, morint d’èxit. No és això el més greu, el més fort és la manca de projecte de metròpoli catalana.

Potser s’explicava la dualitat quan hi havia dues forces polítiques a cada una de les bandes de la plaça Sant Jaume, però ja fa vuit anys que van coincidir i ara tornen fer-ho amb un altre color. Ha de canviar tot, dues vegades seguides, perquè res no canviï?

Fa vergonya que el conjunt de l’arc parlamentari vagi aprovar la recuperació de la vella AMB, ampliada amb algun municipi escadusser més. L’AMB, mal pesi a tot el Parlament, és una incongruència gegantina en un país amb comarques, vegueries i diputacions. Tota la reforma i simplificació de l’administració local s’ha deixat per més endavant (o cínicament per a mai), però l’AMB ha estat recuperada. És ridícul.

Definitivament, Barcelona (i de moment tampoc Catalunya) no sap ser regió mundial, però, tranquils, de les nostres incompetències, sempre en podrem culpar a Madrid.