30/5/14

Catalunya, un atur sicilià

L'estadística que situa Andalusia en atur (36,3%) al cap de les 271 regions europees ens col·loca davant una notícia brutal. I tot el sud espanyol segueix el mateix panorama. Haver superat casos com Sicília (subdesenvolupament crònic, màfia,...), suposa un rànquing estructuralment molt greu. Fa uns anys, Walter Veltroni, que després fou ministre i alcalde de Roma, feia mítings electorals a Silícia demanant “volem ser com Andalusia”. Ja no li cal.

Però tampoc Catalunya la brilla: forma part del bloc del 10% de regions amb més atur, situació gens acceptable, empatada amb Sicília. Tenim una economia tan insolvent que deixa més d’un treballador en atur, per cada dos d’ocupats (a Andalusia ); o quasi un, de cada tres (a Catalunya). I en atur juvenil més d’un aturat per cada ocupat.

La mitjana espanyola és la de Grècia o Macedònia, però supera Portugal, la vella Iugoslàvia, Turquia i els països de l'est, tots ells amb rendes i PIB per capità inferiors. No som a la cua dels pobres, sinó en la dels inútils en crear treball. Una incapacitat econòmica estructural. I ja sabem que, mentre el govern de l'Estat es dedica a salvar comptes públics i bancs privats, la resta s'enfonsa. És més immoral i més econòmicament decadent una taxa d’atur com l’espanyola que una renda o un PIB de menys valor.

Aquest és un Estat més ric que d'altres dins la UE, però amb més atur i major incapacitat estructural de construir un projecte econòmic, de forma que el sector públic resulta impagable, no tant en la part de l'Estat del benestar (educació i sanitat), sinó sobretot pel deute generat per la debilitat dels ingressos. L'època de la bombolla, va suposar viure a crèdit de futur, créixer demogràficament i enfonsar la manufactura en base a uns preus creixents en tota la resta de l'economia (serveis, construcció, obra pública, productes de consum...).

Però, encara amb més gravetat, el fracàs del desenvolupament del sud espanyol contrasta amb l’enormitat dels fons europeus destinats i les quantioses transferències dins de l'Estat. Aquestes taxes d'atur són força recents, ja que superen molt llargament les xifres de la Transició, quan la crisi era també plena, però sense el coixí de pensions públiques. És un atur estructural, d’Estat construït en ella.

Aquests fets són el signe d'un sector públic incapaç de relligar-se amb la part privada de l'economia amb un pla econòmic raonable (formació, R+D,...). Estem en una economia que pretén negocis en comptes de fer empresa, que valora la desmesura del transport per sobre de la producció, que fomenta l’hostaleria en comptes de turisme, que infla la gestió immobiliària mentre enruna la construcció, i que, en conjunt, confon les finances amb l'economia. És a dir, un domini d’efectes perversos.

Dins Espanya, només les dues comunitats forals destaquen per menors nivells d'atur i el cas no es aliè al privilegi fiscal. Se'n salven, no solament pel molt major marge que aquestes comunitats han disposat al llarg dels anys en despesa pròpia amb sentit econòmic (política industrial, R+D, inversió,...), sinó pel mateix fet de no estar subjectes a una detracció de PIB per causa de la balança fiscal. Davant els resultats bascos i navarresos, els catalans podríem arribar a pensar que som plenament inútils, decadents o viciats d’espanyolisme econòmic. Però no és així, una detracció fiscal anual sense retorn del 8,5% del PIB té efectes directes sobre l'ocupació a Catalunya. Produir 100, per poder disposar del 91,5%, amb el 76,6% de la població laboral (23,4% d'atur), suposa un estrès notable. Però això no és eficàcia, sinó un exhauriment. I sí, tot i així, aquesta és una situació més eficient que l'economia basca i navarresa i no ens hem de permetre complexos perquè, sense una detracció del 8,5% (o del 4% si fos quota solidària) Catalunya guanyaria com a mínim una xifra similar d'ocupació amb incidència directa en l'economia privada (R+D, formació, sector públic,...). Sense un dèficit fiscal greu, o com a país independent, l'atur se situaria, com a mínim, a quotes de les comunitats forals, o directament en estàndards europeus, no alemanys, però sí del llindar actual de moltes regions europees.

L'actual debat sobirà a Catalunya parteix de la consciència de la gent del fet que l'Estat ens imposa condicions materials dures i sense perspectiva. Catalunya podria escapar del malefici de l'atur espanyol, perquè la seva situació captiva explica una part del seu atur, una altra part s'explica per la manca de política econòmica i productiva de l'Estat i, en tercer lloc, perquè l'oportunitat de ser capaços de definir una política pròpia és una condició necessària per sobreviure, una condició que estaríem encantats de poder exercir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada