El dinamisme de l’espai a Sant Climent i Santa Maria de Taüll

Veure el PDF complet - 939Kb

Aquestes notes volen posar de manifest una determinada impressió sobre la concepció arquitectònica de les naus i el conjunt arquitectònic de les esglésies de Sta. Maria i de Sant Climent de Taüll, com a objectes amb una volguda intenció de lectura visual per part dels seus autors, lectura, o millor expressat, traçat conscient d’una determinada visualitat arquitectònica.

Aquesta concepció s’expressa en primer lloc en la nau d’ambdós edificis com element motor del conjunt. La manca d’alineacions perpendiculars en els murs i pilars de les dues plantes es deurien, segona aquesta interpretació, a una clara voluntat d’imprimir un fort dinamisme en la percepció de l’espai interior. En cap cas la irregularitat de la planta no es resultaria d’una manca de cura, o d’un procés ingenu, sinó tot el contrari, d’una premeditada voluntat expressiva plenament conscient. El cas és molt més accessible a Sant Climent que a Sta. Maria, però ambdues comparteixen traces comunes.

Els elements definidors de l’exercici de visualitat de l’espai interior serien: la configuració d’un espai amb unitat, el purisme del disseny, l’opció del dinamisme i l’accentuació de la profunditat.

Un primer element destacat són els pilar rodons, que permeten un espai únic de mur a mur, de forma que es pot dir que no existeixen veritables naus laterals ja que l’espai queda unificat (aquesta voluntat d’unificació de l’espai és també una característica posterior del gòtic català). Esglésies romàniques similars opten usualment per pilastres que són continuïtat del mur que sosté la coberta, aquí el mur queda tallat. Els pilars tampoc es troben a distancies regulars ni alineats, sinó molt lliurament distribuïts. Un segon element és la fuga en direcció al fons de la nau, particularment a Sant Climent, que és molt notable en la menor dimensió de les naus laterals al costat dels seus absis que en la façana principal. Un tercer element és el fet que els absis principals estan girats de forma que guanyen profunditat i complexitat de lectura. Per a una major singularització de l’espai, tampoc les columnes no són sempre del tot iguals entre elles (les del davant respecte les del seu darrera, les de la dreta respecte de les de l’esquerra).

No obstant, a Sant Climent, respecte de Santa Maria, la pintura mural treu major partit de l’arquitectura que n’és el seu suport. Hem d’entendre que la pintura és posterior als dos edifici i que aquests són plenament autònoms i complets, encara que avui la pintura ens condiciona la percepció final. No obstant, si l’absis fos simètric a la nau perdria bona part de la impressió de profunditat (un espai estrictament simètric i ortogonal perdria profunditat perceptiva). Així, el Pantocràtor guanya un plus de distància respecte del visitant A més, la asimetria es produeix en la direcció de la lectura d’esquerra a dreta que és la canònica en les obres d’art (pintura, teatre...), com aquell ordre que fa intel·ligible l’acció. A Sant Climent l’acció porta a la definir la situació destacada del propi campanar, el qual no assoliria la mateixa plenitud de sentit compositiu si se situés a la façana nord, o més cap a l’accés en la sud. Hi ha també un graó en l’absis principal corregut cap a la dreta que també confirma la mateixa expressió.

El Vallès i les escales de Barcelona

La millor expressió de l’extensió metropolitana de Barcelona és l’àmbit de l’ATM, o Autoritat del Transport Metropolità. El qual va de Blanes al Vendrell i de Vic, Manresa i Igualada fins el mar. Aplega tot el “vuit català” o anella ferroviària de la costa i la vall prelitoral i hi suma les extensions ferroviàries radials cap a les capitals d’Osona, el Bages i l’Anoia. Molts estudis de mobilitat certifiquen aquesta àmbit com un gran espai de relacions de mobilitat. L’ATM és una autoritat que governa diverses companyies de serveis de transport: Ferrocarrils de la Generalitat FGC, Rodalies RENFE, Metro de Barcelona, companyies de Bus, però no realitza cap gestió de forma directa i si ho fes seria més aviat monstruós, degut a la seva gran extensió. És una autoritat de clar contingut metropolità, però governada per la Generalitat de Catalunya i té estructura de consoci amb la presència d’algunes entitats locals com, principalment, l’Ajuntament de Barcelona.

Al costat de l’ATM, l’AMB, o Àrea Metropolità de Barcelona, que aplega 36 municipis al voltant de Barcelona (3,2 milions d’habitants), és un àmbit reduït i mal definit, com es demostra tant pel fet que parteix el Vallès fins arribar per Barberà fins una vorera de Sabadell i, per contra, inclou municipis isolats a la muntanya, cas de Begues, tot deixant de banda Mollet o Martorell. L’AMB és com una gran mancomunat dels municipis de la continuïtat urbana de Barcelona que serveix per gestionar la ciutat extensa, però parteix d’una visió limitada i antiquada del fet metropolità. L’AMB és, però, una estructura de poder que, tot i tenir sentit a l’entorn del Barcelonès, és errònia al Vallès quan arriba a un carrer de Sabadell, però ens exclou, al mateix temps que pretén gestionar elements territorials que afecten plenament Sabadell, Rubí, Granollers,... en transport, polígons industrials, etc. És una entitat que resolt la perifèria immediata de Barcelona però que menysté allò que en queda més enllà.

Per contra, tampoc seria viable una entitat metropolitana que gestionés un espai semblant a l’actual ATM (amb més de la meitat de la província de Barcelona). Partiria de la suposada coherència de la dimensió territorial de la mobilitat, però faria inviable aplegar més de cinc milions d’habitants en un sol organisme i deixar la resta de Catalunya com a simple sobrant.

En la impossibilitat d’una gran àrea metropolitana i en l’absurd de l’AMB com a corona de Barcelona que ignora la dimensió real metropolitana, el Vallès queda partit i sense una administració adequada. I el Vallès és la major la concentració productiva del sud d’Europa.

L'àmbit de l'ATM tampoc no tindria sentit en el cas que prescindíssim de les comarques interiors (Osona, Bages, Anoia), aquelles que sovint s'han proposat en una regió central. El disseny de l’extensió de la vegueria de Barcelona planteja una decisió que és política i no merament funcional. Aquesta Regió de Barcelona, no solament no pot arribar massa endins en la profunditat de país sinó que, tampoc no pot ser exagerada en extensió al llarg de la costa i la vall prelitoral. Cap a sud, el Penedès ha demanat no ser estripat entre Tarragona i Barcelona. Un Baix Penedès lligat a Tarragona i un d’Alt a Barcelona representen un esquarterament innecessari perquè les vegueries han de ser espais amb sentit propi. Tampoc no s’ha de desfer la Selva, partint-la entre Girona i Barcelona.

Hem d’entendre que les identitats territorials regionals del país han de ser espais amb un sentit econòmic. Són també llocs amb identitats socials i ambientals, però ho són en tant que espais productius. És el treball humà respecte de l’espai allò que ens defineix amb amplitud.

Aquests fets portarien a una definició raonable d'una Vegueria de Barcelona constituïda per 5 comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallès, exactament com Pau Vila ho definí en la divisió comarcal del 1932, una delimitació ajustada a l’àmbit de l’economia central metropolitana. Si el consens polític i social assumís que aquesta és la situació, es podria caminar en l'organització veguerial de Catalunya i en la substitució de les Diputacions, fet que només es podrà consolidar plenament en un marc legal diferent de l'actual. Però, per caminar no hi ha només problemes legals, perquè el primer obstacle és la por de conflictes locals. Però avui la situació és prou madura i es podria fer un pas endavant. Més concretament, l’Ajuntament de Barcelona podria contribuir a aquest objectiu i el premi podria ser poder organitzar un nucli de treball de la futura Vegueria de Barcelona amb els diputats de la nova Diputació que es constituirà en les eleccions municipals de la primavera del 2015.

Dins d'aquesta vegueria molt poblada i complexa hi subsistiria com a òrgan de gestió una AMB reformada i hi tindria també ple sentit un Vallès organitzat per integració dels seus dos consells comarcals, més alguns altres organismes i amb l’assignació de competències metropolitanes. Aquesta integració s'hauria de fer per una llei especifica. També tindria sentit un Maresme amb semblants competències.

Aquest marc permetria a Barcelona actuar a un conjunt d'escales: com a capital de Catalunya (7,5M), com a centre de l'àmbit funcional de la mobilitat (ATM, 5,6M), com a capital de la Vegueria o el seu espai regional i econòmic immediat (4,7M), com a ciutat central del seu continu urbà (l’AMB amb 2,9M) i, finament, com a municipi (1,6M), però respectant i no confonent cada àmbit. Aquesta visió prioritza una lectura orgànica de Catalunya, en la qual cada regió o vegueria manté elements d'identitat (economia) i no se supedita tot a una jerarquia gravitatòria o funcional de ciutats lligades per relacions de mobilitat. Aquestes relacions són l’expressió dels intercanvis, però no són pas una identitat de fons substantiva (productiva), la qual és diversa.

El país té necessitat de caminar en la construcció d'un marc institucional diferent, expressió de la nova voluntat de fer un país amb una economia més social. I en aquest projecte, el debat territorial no es pot deixar aparcat, sinó que n'és una part del camí que conforma la representació de les identitats i sustenta els projectes.

La pobresa a Catalunya, o l’empobriment dels catalans?

Recents estudis situen a Catalunya en una posició molt elevada en el nombre de llars per sota del llindar de pobresa. Concretament per a 2011 la xifra és del 33% de les llars, proporció que solament quedaria superada per les Canàries (39%) i seria la màxima peninsular.

Aquest fet es deu al càlcul del cost de la vida als diferents territoris de l’Estat. Les diferències en el cost de la vida són notables, essent el màxim a Catalunya amb 22,84 punts per sobre de la mitjana espanyola (100) i distanciada fins a 51 punts del cas extremeny (71,39), l’últim en l’escalat. El cost de la vida no és allò que ens senyala l’IPC (l’índex de preus al consum), el qual ofereix un ventall molt menor d’oscil·lació (+/- 1 punt sobre la mitjana segons territoris). El fet explicatiu de la vida molt més cara és la seva gran variació en les grans àrees urbanes, en la costa mediterrània i àrees turístiques respecte la resta peninsular.

Aquesta magnitud de xifra de pobresa a Catalunya, amb un rècord peninsular, contrasta essent una regió econòmicament líder, de forma que no queda en cap posició ambigua, ni mitjana ni reculada, sinó clarament destacada. I si comparem amb altres regions de referència, com Madrid o les forals, totes elles amb economies dinàmiques i molt urbanes, Catalunya les supera clarament, al mateix temps que també supera la resta de les mediterrànies, com la Comunitat Valenciana, Balears o Murcia i Andalusia.

Si les dades les analitzem per a un altre moment i els estudis ens aporten la data 2006, en plena eufòria de la bombolla econòmica, els resultats no són millors, sinó encara pitjors. En aquell moment també Catalunya liderava en solitari la presència de llars pobres, amb un 35,22% (i llavors superant les Canàries).

Si hom tributa (IRPF, seguretat social,...) a un lloc, per ta tu allò que abones té que veure, amb el cost de la teva vida allà mateix. El problema apareix en les transferències fiscals entre territoris, ja que 1 euro no és el mateix arreu. El valor nominal del diner és idèntic i el real n’és un altre totalment dependent del lloc on s’usa. És lògic, per exemple, retirar-se i cobrar el retir a una província barata. Però allò que pot ser una estratègia personal, a nivell d’Estat pot esdevenir un autèntic malefici.

Les rendes familiars es constitueixen amb els sous directes i amb els indirectes o socials, de forma que la presència de més pobres a Catalunya que a la resta peninsular esdevé un fet que mereix explicació. La major presència de pobres no es deuria a un suposat major classisme a Catalunya que a la resta de l’Estat, sinó a un llindar general de major cost de la vida per al conjunt de tots els catalans, la qual cosa engruixiria directament l’estrat amb menys ingressos fins augmentar la seva quota molt per damunt de la resta de l’Estat i d’allò que podríem esperar del nostre dinamisme econòmic.

Si les transferències fiscals de Catalunya a la resta de l’Estat no assolissin els llindars que avui són, llavors de forma molt clara podria pujar la redistribució local per al conjunt de la població, via sou directe o indirecte i ens escaparíem del rècord de pobresa. La pobresa a Catalunya no és solament una qüestió d’una part de la societat sinó del seu conjunt. La possessió d’estructures d’Estat, com el concert fiscal o la capitalitat, atorguen a aquests territoris comprables amb Catalunya instruments específics de despesa pública i de sector públic local que incideixen molt directament en la seva economia. De cap altra forma no es pot explicar la constat reducció a Catalunya de la renda familiar mitjana al llarg del present segle o el decreixement del PIB, respecte de la mitjana espanyola, fets totalment contraris de la tendència a les comunitats forals o a Madrid. També a Catalunya el volum de l’atur és significativament superior a Madrid o a els comunitats forals i es deu al mateix factor de manca de sector públic equivalent. Una sagnia constant hauria tingut efectes macroeconòmics, com també en les persones, com expressa l’elevat llindar de pobresa a Catalunya.

Situar un límit les transferències fiscals entre territoris (per exemple en el 4% màxim), seria un mecanisme de racionalitat econòmica que no es refiaria del valor nominal de la moneda sinó del real. Transferir diners comunitats amb un molt a menor cost de vida, quan la transferència és alta, significa un empobriment propi i una transferència exagerada.

La pobresa a Catalunya senyala una manca d’Estat, o d’instruments d’Estat. La pobresa a Catalunya revela l’empobriment en conjunt dels catalans i més castic a les capes més desemparades i el seu increment en gruix. És molt clar d’allò que es dol Catalunya i el debat de la sobirania en parla directament.

Font: Taula 4 de l’obra: Fernando RUBIERA MOROLLÓN, Elena LASARTE NAVAMUEL, Esteban FERNÁNDEZ VÁZQUEZ: “EFECTOS DE LOS INCREMENTOS EN EL COSTE DE VIDA SOBRE EL MAPA DE LA POBREZA EN ESPAÑA”, REGIOlab – Laboratorio de Análisis Económico Regional (Universidad de Oviedo), PAPELES DE ECONOMÍA ESPAÑOLA, N.º 138, 2013. ISSN: 0210-9107. «LA ECONOMÍA DE LAS REGIONES ESPAÑOLAS EN LA CRISIS», pp 114-128.

Catalunya, un atur sicilià

L'estadística que situa Andalusia en atur (36,3%) al cap de les 271 regions europees ens col·loca davant una notícia brutal. I tot el sud espanyol segueix el mateix panorama. Haver superat casos com Sicília (subdesenvolupament crònic, màfia,...), suposa un rànquing estructuralment molt greu. Fa uns anys, Walter Veltroni, que després fou ministre i alcalde de Roma, feia mítings electorals a Silícia demanant “volem ser com Andalusia”. Ja no li cal.

Però tampoc Catalunya la brilla: forma part del bloc del 10% de regions amb més atur, situació gens acceptable, empatada amb Sicília. Tenim una economia tan insolvent que deixa més d’un treballador en atur, per cada dos d’ocupats (a Andalusia ); o quasi un, de cada tres (a Catalunya). I en atur juvenil més d’un aturat per cada ocupat.

La mitjana espanyola és la de Grècia o Macedònia, però supera Portugal, la vella Iugoslàvia, Turquia i els països de l'est, tots ells amb rendes i PIB per capità inferiors. No som a la cua dels pobres, sinó en la dels inútils en crear treball. Una incapacitat econòmica estructural. I ja sabem que, mentre el govern de l'Estat es dedica a salvar comptes públics i bancs privats, la resta s'enfonsa. És més immoral i més econòmicament decadent una taxa d’atur com l’espanyola que una renda o un PIB de menys valor.

Aquest és un Estat més ric que d'altres dins la UE, però amb més atur i major incapacitat estructural de construir un projecte econòmic, de forma que el sector públic resulta impagable, no tant en la part de l'Estat del benestar (educació i sanitat), sinó sobretot pel deute generat per la debilitat dels ingressos. L'època de la bombolla, va suposar viure a crèdit de futur, créixer demogràficament i enfonsar la manufactura en base a uns preus creixents en tota la resta de l'economia (serveis, construcció, obra pública, productes de consum...).

Però, encara amb més gravetat, el fracàs del desenvolupament del sud espanyol contrasta amb l’enormitat dels fons europeus destinats i les quantioses transferències dins de l'Estat. Aquestes taxes d'atur són força recents, ja que superen molt llargament les xifres de la Transició, quan la crisi era també plena, però sense el coixí de pensions públiques. És un atur estructural, d’Estat construït en ella.

Aquests fets són el signe d'un sector públic incapaç de relligar-se amb la part privada de l'economia amb un pla econòmic raonable (formació, R+D,...). Estem en una economia que pretén negocis en comptes de fer empresa, que valora la desmesura del transport per sobre de la producció, que fomenta l’hostaleria en comptes de turisme, que infla la gestió immobiliària mentre enruna la construcció, i que, en conjunt, confon les finances amb l'economia. És a dir, un domini d’efectes perversos.

Dins Espanya, només les dues comunitats forals destaquen per menors nivells d'atur i el cas no es aliè al privilegi fiscal. Se'n salven, no solament pel molt major marge que aquestes comunitats han disposat al llarg dels anys en despesa pròpia amb sentit econòmic (política industrial, R+D, inversió,...), sinó pel mateix fet de no estar subjectes a una detracció de PIB per causa de la balança fiscal. Davant els resultats bascos i navarresos, els catalans podríem arribar a pensar que som plenament inútils, decadents o viciats d’espanyolisme econòmic. Però no és així, una detracció fiscal anual sense retorn del 8,5% del PIB té efectes directes sobre l'ocupació a Catalunya. Produir 100, per poder disposar del 91,5%, amb el 76,6% de la població laboral (23,4% d'atur), suposa un estrès notable. Però això no és eficàcia, sinó un exhauriment. I sí, tot i així, aquesta és una situació més eficient que l'economia basca i navarresa i no ens hem de permetre complexos perquè, sense una detracció del 8,5% (o del 4% si fos quota solidària) Catalunya guanyaria com a mínim una xifra similar d'ocupació amb incidència directa en l'economia privada (R+D, formació, sector públic,...). Sense un dèficit fiscal greu, o com a país independent, l'atur se situaria, com a mínim, a quotes de les comunitats forals, o directament en estàndards europeus, no alemanys, però sí del llindar actual de moltes regions europees.

L'actual debat sobirà a Catalunya parteix de la consciència de la gent del fet que l'Estat ens imposa condicions materials dures i sense perspectiva. Catalunya podria escapar del malefici de l'atur espanyol, perquè la seva situació captiva explica una part del seu atur, una altra part s'explica per la manca de política econòmica i productiva de l'Estat i, en tercer lloc, perquè l'oportunitat de ser capaços de definir una política pròpia és una condició necessària per sobreviure, una condició que estaríem encantats de poder exercir.