Les estacions de Les Planes i del Baixador de Vallvidrera són estacions molt singulars.
En la relació al nombre de persones per estació de les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat, fins i tot deixant de banda els usuaris de les estacions urbanes dins Barcelona, cada una serveix només un centèsim (de fet 1,1 centèsims) dels passatgers que usen el conjunt de les estacions.
Són estacions en el buit, ja que no hi ha cap urbanització habitada propera, tan sols algunes cases disperses. Però són magnífiques. Les Planes és com un xalet suís i el baixador de Vallvidrera impressiona en mig d’uns pins alts i retorçats.
La baixa xifra d’usuaris significa la mitjana de menys de mil persones que cada dia pugen al tren en aquestes estacions (i un nombre similar que en baixen). Al seu costat, altres estacions estan molt per damunt. Significa que en cada comboi que s’hi atura sovint hi pugen o baixen dues o tres persones ja que, en dia laborable, el nombre de combois que hi passen és de més de 200 en cada sentit.
L’estació a Volpelleres, al terme de Sant Cugat, inaugurada al 2010, arribà en el mig any de funcionament a més passatgers que cada una de les dues estacions de Les Planes i de Vallvidrera, situant-se just per sota de la següent estació en baix ús, que és la del Peu de Funicular.
Vallvidrera i les Planes són estacions del municipi de Barcelona, malgrat ens semblin del Vallès –cert, són Vallès geogràfic, en el vessant nord de Collserola-, però administrativament són Barcelona.
Si avui fos a fer, mai no es construirien dues estacions com les que comentem. Cap xifra demostraria la seva mínima rendibilitat. Xifres en mà caldria clausurar-les.
El major cost no és, però, el de la poca demanda respecte de la inversió física de cada estació. El major cost és la pèrdua de temps que suposa parar-hi per a una de cada cent persones. En mitjana, representa un minut de temps de pèrdua per estació per cada passatger del total d’uns 30 milions l’any. Si aquest temps es capitalitza a vuit euros l’hora, al llarg de l'any són més de 3 milions d’euros allò que el conjunt dels usuaris “invertim” en servir aquestes estacions. A aquest cost cal afegir-hi la despesa energètica de frenar i arrencar novament una eina tan pesada com és un ferrocarril, per més que hi ha sistemes de recuperació de l’energia de la frenada. I aquests valors no són cap invent, són aquells que es fan servir per a demostrar l’interès públic, o la seva manca, en tota nova inversió publica.
No obstant, hem de clausurar aquestes estacions? La resposta és NO. Caldria, això sí, uns serveis millor estudiats que permetessin combois semidirectes que es saltessin aquestes estacions i que el seu estàndard d'ús fos clarament menor a l’actual. Però clausurar-les no és una opció desitjable. Representen només un punt feble dins d’un sistema, de la mateixa forma que també és un cost reservar espai per a cotxets, bicicletes, servir a determinades hores amb pocs passatgers i a hores de nit, etc. Només una visió econòmica estreta i dogmàtica tancaria definitivament aquestes estacions.
Tampoc hi ha cap por que es tanquin: recordem que són al terme de Barcelona i aquest fet ja és de per si mateix prou exquisit.
Una altra història hauria estat que, en comptes de ser a un bell i central lloc, es trobessin a una perifèria suburbial. Llavors faria anys que estarien abandonades, com n’hi ha molts exemples.
Aquestes dues estacions són un cas insòlit i alliçonador. La lliçó és que en el conjunt de la regió metropolitana caldria i és possible combinar rendiment amb valor exquisit. I això és possible amb serveis que saltin determinades estacions menors, però que no les abandonin del tot. Aquesta és la combinació adequada per a fer possible un territori millor servit. I, seguint aquest exemple, de possibles noves estacions, hi ha un munt de llocs que esperen ser servits, amb força més passatgers que les dues referides.
Si així fos, la regió metropolitana de Barcelona deixaria de ser un desastre suburbial, per a ser una àrea tant exquisida com ho és una vall suïssa, o com la vall de les Planes, que tenim aquí mateix, enfilada en la mateixa línia de tren que fem servir per anar a la capital.
En la relació al nombre de persones per estació de les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat, fins i tot deixant de banda els usuaris de les estacions urbanes dins Barcelona, cada una serveix només un centèsim (de fet 1,1 centèsims) dels passatgers que usen el conjunt de les estacions.
Són estacions en el buit, ja que no hi ha cap urbanització habitada propera, tan sols algunes cases disperses. Però són magnífiques. Les Planes és com un xalet suís i el baixador de Vallvidrera impressiona en mig d’uns pins alts i retorçats.
La baixa xifra d’usuaris significa la mitjana de menys de mil persones que cada dia pugen al tren en aquestes estacions (i un nombre similar que en baixen). Al seu costat, altres estacions estan molt per damunt. Significa que en cada comboi que s’hi atura sovint hi pugen o baixen dues o tres persones ja que, en dia laborable, el nombre de combois que hi passen és de més de 200 en cada sentit.
L’estació a Volpelleres, al terme de Sant Cugat, inaugurada al 2010, arribà en el mig any de funcionament a més passatgers que cada una de les dues estacions de Les Planes i de Vallvidrera, situant-se just per sota de la següent estació en baix ús, que és la del Peu de Funicular.
Vallvidrera i les Planes són estacions del municipi de Barcelona, malgrat ens semblin del Vallès –cert, són Vallès geogràfic, en el vessant nord de Collserola-, però administrativament són Barcelona.
Si avui fos a fer, mai no es construirien dues estacions com les que comentem. Cap xifra demostraria la seva mínima rendibilitat. Xifres en mà caldria clausurar-les.
El major cost no és, però, el de la poca demanda respecte de la inversió física de cada estació. El major cost és la pèrdua de temps que suposa parar-hi per a una de cada cent persones. En mitjana, representa un minut de temps de pèrdua per estació per cada passatger del total d’uns 30 milions l’any. Si aquest temps es capitalitza a vuit euros l’hora, al llarg de l'any són més de 3 milions d’euros allò que el conjunt dels usuaris “invertim” en servir aquestes estacions. A aquest cost cal afegir-hi la despesa energètica de frenar i arrencar novament una eina tan pesada com és un ferrocarril, per més que hi ha sistemes de recuperació de l’energia de la frenada. I aquests valors no són cap invent, són aquells que es fan servir per a demostrar l’interès públic, o la seva manca, en tota nova inversió publica.
No obstant, hem de clausurar aquestes estacions? La resposta és NO. Caldria, això sí, uns serveis millor estudiats que permetessin combois semidirectes que es saltessin aquestes estacions i que el seu estàndard d'ús fos clarament menor a l’actual. Però clausurar-les no és una opció desitjable. Representen només un punt feble dins d’un sistema, de la mateixa forma que també és un cost reservar espai per a cotxets, bicicletes, servir a determinades hores amb pocs passatgers i a hores de nit, etc. Només una visió econòmica estreta i dogmàtica tancaria definitivament aquestes estacions.
Tampoc hi ha cap por que es tanquin: recordem que són al terme de Barcelona i aquest fet ja és de per si mateix prou exquisit.
Una altra història hauria estat que, en comptes de ser a un bell i central lloc, es trobessin a una perifèria suburbial. Llavors faria anys que estarien abandonades, com n’hi ha molts exemples.
Aquestes dues estacions són un cas insòlit i alliçonador. La lliçó és que en el conjunt de la regió metropolitana caldria i és possible combinar rendiment amb valor exquisit. I això és possible amb serveis que saltin determinades estacions menors, però que no les abandonin del tot. Aquesta és la combinació adequada per a fer possible un territori millor servit. I, seguint aquest exemple, de possibles noves estacions, hi ha un munt de llocs que esperen ser servits, amb força més passatgers que les dues referides.
Si així fos, la regió metropolitana de Barcelona deixaria de ser un desastre suburbial, per a ser una àrea tant exquisida com ho és una vall suïssa, o com la vall de les Planes, que tenim aquí mateix, enfilada en la mateixa línia de tren que fem servir per anar a la capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada