La sobirania fiscal basca i navarresa

És cosa sabuda que el Concert Basc i Navarrès suposa un molt millor finançament a ambdues comunitats respecte de la resta o comuns. Una recent anàlisi de la Fundació del BBVA posa xifres als pressupostos consolidats entre el 2000 i el 2008 del conjunt de les administracions territorials espanyoles i permet veure la dimensió de despeses i ingressos de totes elles. No deu ser res que no sàpiga ja l’Estat, però sí un fet que la ciutadania hauria de conèixer.

Les xifres són les efectivament ingressades i gastades. I, des del 2002, ho són en un panorama força més homogeni de competències ja que Sanitat i Educació formen part de totes les comunitats i constitueixen un gruix econòmic molt sobresortint. Aquest període fins 2008 és previ a la crisi i previ al canvi de model de finançament (2009) del qual diversos aspectes no s’han ni aplicat (per exemple amb la manca de pagament a Catalunya del Fons de Competitivitat, o les previsions de la Disposició addicional 3a de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat). Així doncs, 2002-2008 és un període de set anys complerts del qual en podem treure conseqüències més interessants del que seria fer-ho en l’actual etapa d’enfonsament del sector públic. Aquest període ens permet veure el comportament de l’Estat en la seva organització territorial, i particularment en allò que respecte de Catalunya i les altres comunitats representa l’excepcionalitat basca i navarresa.

L’estudi del BBVA conclou que les grans disparitats de fiançament no són gens racionals i nosaltres hi podem aprofundir tractant el gran volum de dades en ell aportades. Analitzarem les dades en euros per habitant en valor mitjà del conjunt dels anys 2002 a 2008. En diversos aspectes cal mirar per separat el País Basc de Navarra, ja que les Diputacions forals provincials hi tenen un paper decisiu recaptatori que no hi és ni a Navarra (la diputació és la mateixa comunitat) o en a la resta de províncies espanyoles.

Document complet - PDF-91Kb

R1 BCN - MTR

 noves rodalies Barcelona - Mataró

R1 de Barcelona a Mataró

• La R1 és la línia de ferrocarril més antiga de Catalunya.
• Ofereix un servei lent entre Mataró i Barcelona, amb uns 45 minuts de viatge, tot i que la línia és molt rectilínia i planera i amb una distància al centre de Barcelona de menys de 32 quilòmetres.

Un lent i decimonònic servei degut a:

• El nombre elevat d’estacions intermèdies.
• No són possibles combois semidirectes entre les principals destinacions ja que les freqüències són molt estretes per a dues vies.
• Hi ha una baixa velocitat comercial en conjunt, però les estacions no són la única excusa, ja que a les rodalies de Madrid, amb longituds de trajecte i nombre d’estacions similars, hi ha velocitats superiors en més d’un 20% (línies: C1, C10,...).
• Hi ha una insuficient gestió de la infraestructura de la línia per part de l’ADIF (societat estatal propietària), sobre les quals circulen els serveis de RENFE (companya de l’Estat), que no és l’eficient que hauria de ser. Vegis en comparació el cas dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) que s’han modernitzat eficaçment.
• De Plaça Catalunya a Mataró hi pràcticament la mateixa distància que fins Sabadell o Terrassa, però aquestes línies ofereixen fins un 40% més d’estacions amb recorreguts costeruts i amb moltes corbes, en un recorregut de similar distancia i temps. La comparació ens indica que la R1 té un gran marge per millorar.
• A la R1 les aturades a les estacions són llargues, les andanes no s’ajusten a les alçades i distàncies de les portes com succeiria en el Metro i en els FGC. Les velocitats són variables entre trams, com per exemple entre Sant Adrià i Arc de triomf, enormement lent.

Document complet (pdf 335 Kb)

Catalunya en l’Espanya solidària

un segle de capital públic: 1900-2005
(en democràcia pitjor que en el franquisme)

• Durant el franquisme (1960 i 1975), Catalunya estava molt millor situada dins el rànquing espanyol  que els anys de la democràcia (1990 i 2005). En la memòria col·lectiva catalana, els anys de la construcció de les autopistes de peatge figuren com els de la major transformació local, semblantment a com van canviar profundament les espanyes amb les autovies en el període iniciat per Felipe González i seguit després amb l’AVE.

• El període democràtic (els 30 anys entre 1975 i el 2005 ) apareix amb resultats diferents fins 1990 o fins 2005. Aquestes dues dates d’anàlisi són relativament diferents entre elles, essent la segona un període de clar retrocés per a Catalunya. Si el 1975 Catalunya partia de la mitjana espanyola i en l’any 1990 compartia la solidaritat amb Madrid, ja no és així el 2005. Catalunya s’hauria empobrit (en valors relatius) i Barcelona hauria augmentat el desnivell que ja mantenia.

• El procés de capitalització regional és un procés dinàmic. Podem veure com en els trenta anys de democràcia, Catalunya partia d’una posició coincident amb la mitjana espanyola i com Barcelona la seguia no massa allunyada. En dues quinzenes, els ritmes de creixement han estat superiors en la mitjana espanyola que en la catalana i la barcelonina fins al punt que divergeixen clarament. Madrid, en canvi, ha recuperat posicions i ha avançat Catalunya, mentre que Barcelona se situa molt més lluny de la mitjana espanyola el 2005 que el 1975. El ventall s’obre i la cursa està perduda.

Document complet - PDF 62 Kb

Sobirania en temps d'Eurovegas

Publicat a El Punt Avui
07/08/12 02:00 - MANEL LARROSA PADRÓ / Sabadell (Vallès Occidental)

Sobirania és la qualitat d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. Sobirania nacional per a dirigir el procés polític com a poble. Econòmica per a no ser súbdits econòmics d'altres poderosos. I sobirania alimentària per a produir en quantitat i qualitat i no viure en el dèficit agrícola. En uns temps en què el concepte sobirania s'aplica insistentment en el debat polític (pacte fiscal), sorprèn que CiU i el president de la Generalitat estiguin d'acord a ser súbdits d'un negoci com podria ser Eurovegas. Aquesta no és la multinacional que interessa al país. Per a més inri, es destruiria el Parc Agrari del Baix Llobregat, ignorant la sobirania alimentària i un espai únic. És preocupant que les dues grans forces polítiques del país, CiU i PSC, tota la centralitat del Parlament, es contradiguin al voltant del pacte fiscal però que alhora apareguin molt conformes amb Eurovegas, fins al punt que alguns alcaldes del PSC en són els principals valedors locals.

No hi ha sobirania nacional possible sense un projecte de futur i de qualitat. Però avui una classe política distant pretén fer-nos combregar amb Eurovegas, amb una ruptura completa del model de país. És clar que només la societat civil podrà guanyar quotes de sobirania, tant en el llindar polític, com en l'econòmic, així com en la defensa dels espais concrets i emblemàtics de la sobirania alimentària, com ho és el parc agrari. De moment, el nostre govern posa un ciri a la sobirania política i al mateix altar n'hi sacrifica dues més: l'economicosocial i l'alimentària. Una venda indecent i de misèria.