Recents estudis situen a Catalunya en una posició molt elevada en el nombre de llars per
sota del llindar de pobresa. Concretament per a 2011 la xifra és del 33% de les llars,
proporció que solament quedaria superada per les Canàries (39%) i seria la màxima
peninsular.
Aquest fet es deu al càlcul del cost de la vida als diferents territoris de l’Estat. Les
diferències en el cost de la vida són notables, essent el màxim a Catalunya amb 22,84
punts per sobre de la mitjana espanyola (100) i distanciada fins a 51 punts del cas
extremeny (71,39), l’últim en l’escalat. El cost de la vida no és allò que ens senyala l’IPC
(l’índex de preus al consum), el qual ofereix un ventall molt menor d’oscil·lació (+/- 1 punt
sobre la mitjana segons territoris). El fet explicatiu de la vida molt més cara és la seva
gran variació en les grans àrees urbanes, en la costa mediterrània i àrees turístiques
respecte la resta peninsular.
Aquesta magnitud de xifra de pobresa a Catalunya, amb un rècord peninsular, contrasta
essent una regió econòmicament líder, de forma que no queda en cap posició ambigua, ni
mitjana ni reculada, sinó clarament destacada. I si comparem amb altres regions de
referència, com Madrid o les forals, totes elles amb economies dinàmiques i molt urbanes,
Catalunya les supera clarament, al mateix temps que també supera la resta de les
mediterrànies, com la Comunitat Valenciana, Balears o Murcia i Andalusia.
Si les dades les analitzem per a un altre moment i els estudis ens aporten la data 2006, en
plena eufòria de la bombolla econòmica, els resultats no són millors, sinó encara pitjors.
En aquell moment també Catalunya liderava en solitari la presència de llars pobres, amb
un 35,22% (i llavors superant les Canàries).
Si hom tributa (IRPF, seguretat social,...) a un lloc, per ta tu allò que abones té que veure,
amb el cost de la teva vida allà mateix. El problema apareix en les transferències fiscals
entre territoris, ja que 1 euro no és el mateix arreu. El valor nominal del diner és idèntic i el
real n’és un altre totalment dependent del lloc on s’usa. És lògic, per exemple, retirar-se i
cobrar el retir a una província barata. Però allò que pot ser una estratègia personal, a
nivell d’Estat pot esdevenir un autèntic malefici.
Les rendes familiars es constitueixen amb els sous directes i amb els indirectes o socials,
de forma que la presència de més pobres a Catalunya que a la resta peninsular esdevé
un fet que mereix explicació. La major presència de pobres no es deuria a un suposat
major classisme a Catalunya que a la resta de l’Estat, sinó a un llindar general de major
cost de la vida per al conjunt de tots els catalans, la qual cosa engruixiria directament
l’estrat amb menys ingressos fins augmentar la seva quota molt per damunt de la resta de
l’Estat i d’allò que podríem esperar del nostre dinamisme econòmic.
Si les transferències fiscals de Catalunya a la resta de l’Estat no assolissin els llindars que
avui són, llavors de forma molt clara podria pujar la redistribució local per al conjunt de la
població, via sou directe o indirecte i ens escaparíem del rècord de pobresa. La pobresa a
Catalunya no és solament una qüestió d’una part de la societat sinó del seu conjunt. La
possessió d’estructures d’Estat, com el concert fiscal o la capitalitat, atorguen a aquests
territoris comprables amb Catalunya instruments específics de despesa pública i de sector
públic local que incideixen molt directament en la seva economia. De cap altra forma no
es pot explicar la constat reducció a Catalunya de la renda familiar mitjana al llarg del
present segle o el decreixement del PIB, respecte de la mitjana espanyola, fets totalment
contraris de la tendència a les comunitats forals o a Madrid. També a Catalunya el volum
de l’atur és significativament superior a Madrid o a els comunitats forals i es deu al mateix
factor de manca de sector públic equivalent. Una sagnia constant hauria tingut efectes
macroeconòmics, com també en les persones, com expressa l’elevat llindar de pobresa a
Catalunya.
Situar un límit les transferències fiscals entre territoris (per exemple en el 4% màxim),
seria un mecanisme de racionalitat econòmica que no es refiaria del valor nominal de la
moneda sinó del real. Transferir diners comunitats amb un molt a menor cost de vida,
quan la transferència és alta, significa un empobriment propi i una transferència
exagerada.
La pobresa a Catalunya senyala una manca d’Estat, o d’instruments d’Estat. La pobresa a
Catalunya revela l’empobriment en conjunt dels catalans i més castic a les capes més
desemparades i el seu increment en gruix. És molt clar d’allò que es dol Catalunya i el
debat de la sobirania en parla directament.
Font: Taula 4 de l’obra: Fernando RUBIERA MOROLLÓN, Elena LASARTE NAVAMUEL, Esteban
FERNÁNDEZ VÁZQUEZ: “EFECTOS DE LOS INCREMENTOS EN EL COSTE DE VIDA SOBRE EL MAPA
DE LA POBREZA EN ESPAÑA”, REGIOlab – Laboratorio de Análisis Económico Regional (Universidad de
Oviedo), PAPELES DE ECONOMÍA ESPAÑOLA, N.º 138, 2013. ISSN: 0210-9107. «LA ECONOMÍA DE
LAS REGIONES ESPAÑOLAS EN LA CRISIS», pp 114-128.
