Partits Polítics contra Entitats Socials

La recent promesa electoral de Duran i Lleida de desenvolupar legislació sobre mecenatge posa sobre la taula un greu problema de país.

A França, l’any 2008, es varen recaptar en donacions 2.500 milions d’euros i a Espanya només 44 milions (ni el 2% d’aquella quantitat) i procedents de solament 146.000 donants. O sigui, estem clarament per sota dels Pirineus.

A Catalunya, les entitats socials han fet i fan de substitució de l’Estat i són la columna vertebral de la societat organitzada. Però, el seu empobriment, la permanent mancança de recursos i una dependència sempre fràgil de petits ajuts públics contrasten escandalosament amb els grans pressupostos que, des de l'adveniment de la democràcia, han comptat les estructures dels partits polítics.

Pràcticament, només les entitats que fan substitució del sector públic en afers assistencials o educatius compten amb línies de finançament estables però, tanmateix, ben primes, quan amb elles el sector públic s’estalvia diners i conflictes de la gestió.

Fa trenta anys, entitats i partits, vam néixer igualment pobres, però ara només uns en continuem essent. Partits i entitats sorgim de la societat, però encara hi ha gent de primera i de tercera categoria... L'estatalisme i l'oficialisme emparen aquesta pretesa superioritat moral en l'esperit dels partits distanciats de la societat.

La nostra indignació, terme de moda, no s'expressa al carrer perquè la prioritat de la nostra feina social i la nostra responsabilitat en allò que fem no ens deixen ni temps per maniobrar-hi.

Però és un escàndol que la gran majoria de les entitats no tinguem cap accés a l’1% de les rendes de les declaracions en l’IRPF del conjunt dels ciutadans, que els fons de les Caixes d’Estalvis s’hagin aprimat a límits sense gruix, que la nostra feina depengui de molt lleugeres subvencions que s’han de demanar amb grans dosis de prudència política, així com, finalment, d'un exclusiu treball voluntari portat a extrems. I és molt lamentable que els canals privats (mecenatge) no disposin de cap protecció, com també és molt greu que moltes de les propostes sorgides de la societat topin amb la supèrbia dels murs administratius, contra els quals cal lluitat amb plets contenciosos. Un panorama que contrasta radicalment amb la situació dels països europeus civilitzats.

En síntesi, és un ofec de l’estatalisme contra la societat. El sistema polític català i espanyol, amb tots els partits de dreta i esquerra, està greument en deute amb les organitzacions socials, cregut d'una superioritat moral que empara mantenir-les dèbils. I en són responsables tots, perquè tots els grans i mitjans partits ja han governat. No pas tots amb la mateixa responsabilitat, cert, però amb molta, per activa o per passiva.

Fins quan seguirem en aquest ofec..?, És aquesta una permanent deixadesa, o un acte ja plenament conscient? Com quant ens hem d'”indignar” per a poder ser oficialment reconeguts..?

Després de trenta anys de democràcia, és un escàndol que no existeixi una llei de mecenatge que permetria el reforç de la capacitat social.

Doncs bé, ara que està de moda fer populisme polític i picar l’ullet als indignats del 15M, sàpiguen que aquesta demagògia és fa a càrrec de les entitats socials, de la societat no acampada però que treballa... No ho oblidin.

Una doble mofa: “si acampéssiu... potser us faríem més cas”, ens vénen a dir. Però què es pensen?: Sr. Duran i Lleida de cada partit: vostès tenen la paraula per a fer possible una societat una mica més estructurada.

Entitats socials: la propera vegada que un polític parli de la riquesa de la societat civil catalana, poseu-vos la mà la butxaca, no fos que us la buidés mentre ens cau a tots la baba, emocionats de l’homenatge.