LA REINVENCIÓ DE BARCELONA, 150 ANYS DESPRÉS DEL PLA D'EIXAMPLA: CERDÀ, O ROVIRA I TRIAS?

Manel Larrosa - mlarrosa@coac.net - març 2010 (baixar en format PDF-256Kb)

Barcelona ha avançat per salts. Aquest és el model que ha estat repetit abastament per explicar-nos la ciutat actual: 1886, 1929, 1992, serien les dates dels principals esdeveniments que van dimensionar la ciutat a l'alça, amb les exposicions universals i les olimpíades. Aquest seguit d’esdeveniments deixen de banda el principal salt, el primer, el de fa 150 anys: l’Eixampla Cerdà.

D'aquests quatre salts, el primer i l’últim han estat els més decisius. En ambdós, la interacció amb la perifèria ha estat l'element clau de nova dimensió i de l’èxit del projecte. El 1859 arribant fins a les viles de la plana de Barcelona i en les olimpíades fins als barris del creixement del franquisme. No hi hauria hagut cap nou model sense la integració positiva de la perifèria. I aquesta, fa unes dècades, va crear districtes com el de Nou Barris, la transformació del qual és un element nascut de la reivindicació contra el mal creixement del franquisme, per acabar essent una peça tan digne com un dels antics municipi de la plana.
El cas és, però, que Barcelona ha tingut més perifèria que Eixampla i ho mostra clarament el fet que la dimensió superficial dels barris fora de la quadricula supera de llarg l’extensió de l'Eixampla Cerdà. El fracàs ha estat la perifèria i l’èxit la capacitat de superar-la. Avui, la ciutat de les rondes integra el desgavell de l'era de Porcioles i en aquesta anella s’hi assenten nous equipaments i centralitats, una nova escala de Barcelona.

En tots els casos de canvi reeixit, la gran escala i la visió territorial han estat els elements definitoris dels bons models.
Per contra, algun dels salts menors, com el del Congrés Eucarístic (1952), o el del Fòrum de les Cultures (2004), han estat volades sense significació.
Avui, la nova dimensió de la perifèria abasta des de Martorell fins a Granollers en la vall interior i, degut a aquest fet, no hi haurà nova definició de Barcelona sinó és amb un projecte que abasti completament aquesta nova perifèria real.
En aquesta perifèria hi radica la major part de la capacitat productiva de la regió de Barcelona i de Catalunya, en tots i cada un dels rams productius. El fet productiu és una especialitat i un paradigma en el qual ens juguem molt. Mirar únicament com a modernitat productiva metropolitana el barri del 22@ del Poble Nou és reducció d'horitzó.

La reinvenció de Barcelona, en el moment present, s'ha de fer en base a la integració de la dimensió de la seva perifèria real, amb un esforç de projecte i de voluntat d'integració que aportin ambició i dimensió. I el fet productiu ha de ser l’element que atorgui sentit a la reformulació d'una metròpoli de gran abast. Per sort, o per desgràcia, la regió de Barcelona i Catalunya mateixa són territoris industrials dels primers d’Europa i no pas menors al món.

Aquesta podria ser la nostra feblesa en un món global, però aquesta ha estat la nostra fortalesa fins ara. Si Alemanya segueix essent cap en producció industrial, perquè hi hem de renunciar nosaltres ? Val al pena lluitar en la reinvenció d'aquesta metròpoli productiva.

Aquesta metròpoli demana els seu reconeixent i la seva consolidació. Perquè la metròpoli és el contenidor de l’economia productiva i la seva integració pot representar un factor positiu per a l'increment de la seva productivitat.
Avui no entendríem Barcelona sense les viles d’antany i sense nous districtes com el de Nou Barris. El dia de demà, de fet ara mateix, Barcelona ja no es pot entendre sense les ciutats del gran àmbit metropolità, ni sense la dimensió productiva radicada en elles.

El 1859, l'arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador del concurs municipal de 1859, convocat per l'Ajuntament de Barcelona, per al projecte d'Eixampla de la ciutat. Rovira plantejava un model radial d'Eixampla. El Ministeri de Foment va decidir, però, que fos el projecte d'Ildefons Cerdà el que es realitzés. Un Reial Decret del 31 de maig de 1860 marcava l'inici de la urbanització del pla de Barcelona.

Cerdà, en canvi, proposava el gran salt d’escala amb visió territorial, mentre que Rovira i Trias dibuixava la ciutat en corona i radial al voltant de la ciutat existent. Com llavors, avui, l’Ajuntament de Barcelona pot reproduir l’errada de fa cent cinquanta anys i voler una àrea metropolitana, el nou pla de Barcelona, en corona i amb manca de visió del necessari salt d’escala i amb coherència territorial.

Rovira i Trias hauria significat la creació de perifèria dins del mateix pla de Barcelona i la greu errada deixar sense ordenació el territori entre el Besòs i el Llobregat i, en conseqüència, malmetre els lligams de la capital amb el conjunt del país.

Quedar-se avui a la B30, i fer-ne una frontera, és quedar-se novament dins les muralles. La B30/AP7 és la nova Gran Via regional de la vall interior, una espinada estructurant, mai un límit, una nova muralla. Condemnar la vall interior a ser perifèria no és ni acceptable, ni cap opció de futur.

Com fa cent cinquanta anys, només la manca de visió bloqueja l'assumpció valenta d'un nou model que endreci aquest nou gran eixampla que ha sorgit, en particular a la vall interior, i que en faci una nova fita.

Barcelona s'ha de projectar al món com a metròpoli productiva. La nova marca de Barcelona ha de contenir el referent productiu.

Projecció exterior internacional i acció potent de refeta interior amb visió econòmica, com en els bons moments de la historia de Barcelona, tornen a anar juntes. I el moment econòmic actual ho demana i no en podem perdre l’oportunitat.

Però també, com en molts moments anteriors, la complaença endògena i el vol ras són els nostres pitjors adversaris.

Els esdeveniments internacionals poden ser bones excuses, però el motor del canvi només radica en la visió estratègica de la pròpia Barcelona. Com fa 150 anys, la dimensió territorial i econòmica han de ser novament el motor del canvi a Barcelona.

Podem tornar a optar per Rovira i Trias, però ara l'Estat no ens imposarà Cerdà. I només hi haurà Cerdà si en som capaços nosaltres mateixos.