11/4/15

El dinamisme de l’espai a Sant Climent i Santa Maria de Taüll

Veure el PDF complet - 939Kb

Aquestes notes volen posar de manifest una determinada impressió sobre la concepció arquitectònica de les naus i el conjunt arquitectònic de les esglésies de Sta. Maria i de Sant Climent de Taüll, com a objectes amb una volguda intenció de lectura visual per part dels seus autors, lectura, o millor expressat, traçat conscient d’una determinada visualitat arquitectònica.

Aquesta concepció s’expressa en primer lloc en la nau d’ambdós edificis com element motor del conjunt. La manca d’alineacions perpendiculars en els murs i pilars de les dues plantes es deurien, segona aquesta interpretació, a una clara voluntat d’imprimir un fort dinamisme en la percepció de l’espai interior. En cap cas la irregularitat de la planta no es resultaria d’una manca de cura, o d’un procés ingenu, sinó tot el contrari, d’una premeditada voluntat expressiva plenament conscient. El cas és molt més accessible a Sant Climent que a Sta. Maria, però ambdues comparteixen traces comunes.

Els elements definidors de l’exercici de visualitat de l’espai interior serien: la configuració d’un espai amb unitat, el purisme del disseny, l’opció del dinamisme i l’accentuació de la profunditat.
Un primer element destacat són els pilar rodons, que permeten un espai únic de mur a mur, de forma que es pot dir que no existeixen veritables naus laterals ja que l’espai queda unificat (aquesta voluntat d’unificació de l’espai és també una característica posterior del gòtic català). Esglésies romàniques similars opten usualment per pilastres que són continuïtat del mur que sosté la coberta, aquí el mur queda tallat. Els pilars tampoc es troben a distancies regulars ni alineats, sinó molt lliurament distribuïts. Un segon element és la fuga en direcció al fons de la nau, particularment a Sant Climent, que és molt notable en la menor dimensió de les naus laterals al costat dels seus absis que en la façana principal. Un tercer element és el fet que els absis principals estan girats de forma que guanyen profunditat i complexitat de lectura. Per a una major singularització de l’espai, tampoc les columnes no són sempre del tot iguals entre elles (les del davant respecte les del seu darrera, les de la dreta respecte de les de l’esquerra).

No obstant, a Sant Climent, respecte de Santa Maria, la pintura mural treu major partit de l’arquitectura que n’és el seu suport. Hem d’entendre que la pintura és posterior als dos edifici i que aquests són plenament autònoms i complets, encara que avui la pintura ens condiciona la percepció final. No obstant, si l’absis fos simètric a la nau perdria bona part de la impressió de profunditat (un espai estrictament simètric i ortogonal perdria profunditat perceptiva). Així, el Pantocràtor guanya un plus de distància respecte del visitant A més, la asimetria es produeix en la direcció de la lectura d’esquerra a dreta que és la canònica en les obres d’art (pintura, teatre...), com aquell ordre que fa intel·ligible l’acció. A Sant Climent l’acció porta a la definir la situació destacada del propi campanar, el qual no assoliria la mateixa plenitud de sentit compositiu si se situés a la façana nord, o més cap a l’accés en la sud. Hi ha també un graó en l’absis principal corregut cap a la dreta que també confirma la mateixa expressió.


Una concepció en planta irregular com la present podria haver tingut problemes en la regularitat externa de l’edifici en relació al traçat de la coberta. Però no és el cas, car els límits amb la coberta en les cares exteriors són d’una acurada línia horitzontal, quan una descuidada atenció mai no hauria produït un remat semblant. Per tal que una nau que s’estreny guardi una línia horitzontal en el inici de la teulada aquesta ha de variar el seu pla de forma gradual. A Sant Climent l’alçada és màxima en la part est, quan hauria de ser més baixa que en el carener de la façana principal (menor amplada coberta implicaria menor alçada). La coberta és un pla forçat (un pla corbat però reglat amb directrius rectilínies en moviment, les bigues), ajustat a la voluntat de fer un cos compacte, ocultant les irregularitats interiors, les quals en l’exterior mai no es manifesten. Un detall més del cas és el fet de la façana principal, que és simètrica, no podria ser‐ho amb una planta fugada que queda girada respecte d’ella, si la coberta fos amb dues pendents idèntiques. El problema és el mateix en la façana posterior que recull els tres absis. Les façanes, doncs, imposen i forcen de forma diferent el pendent de la coberta en el conjunt de les cares nord i sud i en el remat amb els plans de les façanes est i oest. Al problema formal hi podem afegir el constructiu: en la façana principal els arcs entre columnes que sostenen la coberta aporten una empenta que la façana principal que es resol nomes amb una petita pilastra adossada, per la voluntat de nitidesa dels paraments. En canvi, en la façana est els absis sí resolen millor un problema que ha estat portat al límit en la façana oest.




El purisme de la nau de Sant Climent és el resultat d’un control molt exhaustiu del seu disseny, del qual n’és un detall final la subtilesa de la seva unió amb el campanar. Dins la nau, la decoració, que només es redueix a una argolla en dents de serr (o dues) en el cim de les columnes, fa explícit el purisme voluntari i conscient. Aquesta concepció de simplicitat entroncaria molt directament amb preocupacions històriques i alhora plenament actuals de la concepció de l’art a Catalunya, del qual Taüll en seria una fita fundacional.

En el cas de Santa Maria, el gir de la façana no perpendicular respecte de la nau podria comptar amb un cert argument d’inclusió en el nucli urbà, però aquest mai no seria el cas d'una edificació lliure com a Sant Climent. Amb tot, la complexitat de l’església de Santa Maria tampoc no abonaria l’argument de la simple adaptació al perímetre de l’entorn. En aquesta església la nau lateral sud és molt més estreta que la nord i conté el campanar en una solució controlada. L’articulació de la façana est amb els absis és també d’una complexitat que posa en dubte el primitivisme del conjunt.

En ambdues esglésies una mostra notable de la repercussió de l’interior a l’exterior es produeix en la unió dels absis principals amb el pla de façana est del qual en sobresurten. La decisió de trencar interiorment l’eix respecte d’aquesta façana porta a unes solucions completament brillants i ben resoltes d’articulació en angle d’aquests cossos amb el seu pla de façana. Hom no es complica el disseny sinó és per un motiu poderós i aquesta articulació és completament allunyada de tot arcaisme en la concepció volumètrica del conjunt que es podria adduir a la vista de la irregularitat de la planta. Aquesta articulació tomba qualsevol dubte sobre un possible primitivisme o casualitat en ambdues plantes i mostra una acció volguda, assumida i ben resolta. Finalment, no deixa de ser curiós que en temples estrictament orientats est‐oest, com és propi del món antic, es trenqui precisament a l’absis l’orientació general per un pur motiu visual.
Santa Maria conté algun detall sofisticat i únic, com són les dues arestes de la nau en la cara exterior est. La seva direcció no és vertical i s’obren cap a l’exterior de forma que s’aparten del paral·lelisme amb les arestes dels dos absis laterals immediatament adjacents. Aquesta opció atorga a aquests un cert sentit de fuga, però el mecanisme és complex: tomba les parets de la nau cap enfora. A cap altre monument he vist una cosa semblant. Aquests exercicis de visualitat recorden les deformacions dels monuments grecs clàssics que mai no eren fets a plomada i nivell de forma estricte.

La puresa dels volums de les naus de les dues esglésies és completament radical si observem que es tracta de quatre murs amb una coberta a dues aigües, sense cap ràfec ni cap decoració que trenqui el volum elemental. La puresa d’ambdues naus és completa i pot arribar a fer‐se incomprensible, sobretot en comparació amb una església romànica estàndard. Les finestres es redueixen al mínim i les portes són volgudament petites, discretes i sense cap decoració, simples forats, però ben decidits. Tota la decoració s’ha concentrat volgudament en el campanar i en els absis, com elements de major caràcter espiritual. La decoració inclou els arc llombards i els paraments refosos, però també i molt destacadament el paraments blancs de calç i les pintures amb vermell. La puresa de les naus aixopluguen, això sí, tot el dinamisme del seu espai interior. A Santa Maria l’exercici de contenció porta el campanar dins el perímetre dels murs de la nau, de la qual emergeix. Ambdues naus, pels seus plans i per els seves obertures, són d’una puresa absoluta, que és desconcertant sinó si sap veure el purisme conscient. A sant Climent, tt i la nuesa de les façanes, la principal és una composició simètrica, amb un pendent de teulada que per la seva serenitat s’assembla a un timpà clàssic (l’angle de la façana est és molt mes agut i per tant dinàmic). Noti’s la composició discreta de les finestres de la façana principal.

El campanar de Santa Maria és completament rigorós, format per quatre plantes que sobresurten per damunt de la coberta de la nau, amb les tres plantes superiors amb finestres dobles sobre un primer nivell amb una (seqüència: 0, 1, 2, 2, 2). El concepte estalvia la base i emergeix solament en alçada i per tant, amb major alçada absoluta. A Sant Climent la seqüència de les finestres dels pisos del campanar és de sis en total, amb una ruptura de ritme (0, 1, 2, 3, 2, 2, 2), fet que no es produeix a altres campanars (Sta. Maria o Sta. Eulàlia). És un assaig potent, però amb una certa manca de contundència, que molt possiblement es deu a una decisió d’ampliar-lo a una major alçada un cop ja iniciat.

En síntesi, Sant Climent i Santa Maria aporten una experiència total formada per tres unitats essencials. La més destacada i coneguda, amb les pintures, la segona amb els elaborats conceptes del campanar i els absis, que són el seu complement, i en tercer lloc amb la nau. En aquesta hi ha dues entitats. Per una banda la radical puresa del volum exterior i, per l’altra, el dinamisme interior. De la nau se’n pot llegir un cert primitivisme, com de factura simple, al costat de la riquesa de la resta dels elements (pintures i campanar), però aquesta seria una lectura totalment errònia. La nau aporta un concepte que fa, particularment de Sant Climent, una experiència de conjunt artístic total. La puresa de la nau no és una fita menor respecte els altres elements principals sinó el seu enllaç i el vincle d’una unitat conjunta. Hem de llegar Sant Maria com una gran caixa de pedra, sobresortint per damunt d'edificis veïns molt humils, segurament d’una única planta, impressió que avui queda desdibuixada pels actuals potents edificis residencials de diverses plantes.

Els valors referits en les dues esglésies de Santa Maria i de Sant Climent són completament específics d’elles dues. A les esglésies de la resta de la vall podem veure altres detalls locals coincidents (com els frisos en dents de serra), però mai s’arriba a la dimensió de projecte unitari i experimental que assoleixen aquestes dues esglésies, les quals formen una experimentació dinàmica única mai més no reproduïda, almenys fins l’arquitectura del segle XX. I, a més, resulta plenament insòlit que es tracti d’una parella d’edificis amb les seves coincidències, diferències i diàlegs. Potser només a Santa Eulàlia d’Erill la Vall, trobaríem un altre cas sobresortint en el camí traçat per les esglésies de Taüll.
Per aquest valors, entenc que estaria bé ajudar els visitants a comprendre i gaudir dels mecanismes que ordenen aquests dos conjunts. La reconstrucció de les pintures amb la magnifica projecció que se’n fa és un element de clar atractiu del monument de Sant Climent, però jutjo que es podria encara singularitzar més el seu valor excepcional si s’acompanyés el visitant amb una lectura del propi espai arquitectònic, essent aquest totalment excepcional pel moment històric i per l’absència de referents similars. Aquests dos espais, certament, no s’han pogut traslladar a Barcelona i només al seu lloc és possible gaudir‐los amb tota plenitud.

La combinació de les pintures de Sant Ciment amb el refinament de l’edifici en els seus components i detalls, més el segon cas similar que és Sant Maria, amb la concepció visual arquitectònica d’ambdues esglésies, configuren dues joies amb un valor absolutament singular per l’actitud de gran llibertat artística que les determina. Una dualitat que reforça cada una d’elles. Presentar‐ho així atorgaria més valor de Taüll en la Història de l’Art i l’interès de la seva visita al lloc.

El coneixement dels mecanismes arquitectònics usats facilita la comprensió i el gaudi estètic d’aquestes obres. Per contra, a manca de discurs explicatiu, la seva lectura és molt més incompleta, parcial i por arribar a suscitar distanciament. Ambdues obres només es poden gaudir plenament si es percep la seva gran voluntat de projecte.

Si l’arquitectura de les esglésies de Taüll presenten una autoria notable, llavors a Sant Climent hi van conviure dos grans artistes en una mateixa obra? És clar que les pintures són una obra fora del comú, però entenem que l’arquitectura d’ambdues esglésies també ho és. El pintor va cegar algunes de les obertures de l’absis, com també a Sta. Maria ho a fer un altre autor. Si no fos per aquest detall, que tampoc no prova res, podríem pensar que, a la millor, hi va haver un únic gran autor, almenys per a Sant Climent. Ara bé, la successió de dos grans autors és un fet encara més improbable que la presència d’un de sol. El dubte queda obert, ja que la possibilitat d’un de sol no es por descartar: un artista total el 1123, una persona d’esperit renaixentista per lliure i per pluridisciplinar?

Epíleg : Santa Eulàlia d’Erill la Vall, l’últim experiment?

Santa Eulàlia és la única església de la Vall de Boí que s’emparenta directament amb les dues de Taüll. La resta són ja més diferents i només comparteixen detalls menors. A primera vista és una església insòlita i també es resisteix a una lectura simple i ens apareix, com les dues de Taüll, com a primitiva en el traç, amb l’excepció del campanar. Situada al fons de la vall, el campanar no pren la significació de Taüll, el nivell dels quals sobre el fons de vall els atorga major plenitud. Sant Eulàlia es també una església esvelta feta d’espai més que de masses de murs.

No obstant la seva menor rellevància, aquests església podria ser la tercera en la successió d’experiments espacials de la val de Boí i el seu disseny ens sembla més madur i posterior a les dues de Taüll. Els elements significatius serien:

  • És una església de nau única i molt alta.
  • Conté dos absis en forma de creuer, la qual cosa representa un experiment rotund. Les obertures en les seves arestes laterals són completament insòlites.
  • El paviment interior és inusual, amb un pendent notable que puja en direcció a l’altar.
  • Conté un entresolat a una banda est de la nau que podria ser original de la concepció inicial.
  • La façana est també està desviada, però és més com una rubrica d'estil que un concepte d'espai.
  • L’absis no conté una pintura sinó un grup escultòric notable.
  • El campanar és totalment homogeni (2, 2, 2, 2, 2) i és el més esvelt. Ens apareix com un model consolidat i completament madur després dels experiments precedents.
  • L’accés és lateral per la porxada de la façana nord, que és com una nau més, però exterior. La porxada conté columnes rodones i forma un lleuger arc en la planta del perímetre exterior, amb una alineació que no es recta sinó corbada. El paviment de la porxada també és en pendent, segons el terreny original que no ha estat modificat sinó acceptat. Amb tot, la porxada sembla afegida posteriorment.
  • El campanar se situa discretament en la cara nord, formant complement de la porxada. De forma similar com a Santa Maria s’integra amb una nau interior, aquí es fa amb la porxada, però ara en la banda discreta (esquerra o nord) respecte de la més protagonista (dreta o sud).

4 comentaris: